 |
| Grant és gran |
Nova plataforma televisiva a casa: ens estrenem a Amazon amb «A Very English Scandal», adaptació del llibre de John Preston del mateix nom sobre sonats fets històrics ocorreguts al Regne Unit als anys 60 i 70 del segle XX. Els protagonitzà Jeremy Thorpe, pujant líder del partit liberal i membre del parlament per la demarcació de North Devon, qui, víctima de les pressions del seu antic amant Norman Scott, intentà assassinar-lo. El judici que se’n seguí va fer les delícies de la premsa sensacionalista i dels seus lectors, i acabà de retruc amb la carrera del polític.
Els polítics britànics han tingut sempre una propensió a veure’s immiscits en episodis grotescos i truculents de caire clarament sexual, siguin aquests de pedofília, transvestisme o autoasfíxia, per citar-ne alguns dels més coneguts. En el cas de Thorpe cal posar les coses en context, ja que els actes homosexuals no foren despenalitzats a Anglaterra i Gal·les fins l’any 1967 (no així a Irlanda del Nord i Escòcia), de manera que els seus mesos de relació amb Scott a principis dels anys 60 representava una infracció flagrant. Malgrat això, Thorpe, com a membre de les classes dominants, es podia permetre una vida mitjanament confortable dins de l’armari i, un cop decidit a embarcar-se en una carrera política, fins i tot podia considerar la possibilitat d’un matrimoni de conveniència.
El jove i candorós pària Scott, en canvi, només podia confiar en el seu bell físic i la seva tendència a l’histrionisme per aconseguir alguna forma de subsistència en una vida sempre a la deriva. O almenys, així és com ens ho descriu el maliciós guió de Russell T Davies (responsable de «hits» de la cultura gai com «Queer as Folk» o «Cucumber»).
És una història sucosa, plena d’ineptituds i de ridícul classisme, material ideal per a la farsa més hilarant, encara que sigui una mica esmorteïda. L’antic subversiu Stephen Frears, ara molt menys esmolat que als 80, em sembla molt adequat per dirigir aquests tres capítols d’una hora, la mida ideal perquè ningú no avorreixi una sèrie.
Grans ambientacions d’època, grans dissenys d’època (etcètera) i també grans interpretacions. L’eximi Alex Jennings —Princep Carles a «The Queen» (Frears de nou) o Duc de Windsor a «The Crown»— fa de forma dolçament repulsiva d’amic de l’ànima i a l’ensems traïdor. Ben Whishaw, sempre admirable en tot el que fa, aquí es permet un parell de deliciosos moments de «teiatrero» exhibicionista. I després queda Hugh Grant, en el paper de Thorpe. L’havíem deixat per inútil al bell mig d’una de les seves comèdies romàntiques dels anys 80; però el tio cada dia ho fa millor.
A «A Very English Scandal» Grant apareix quasi com un heroi, amb el seu posat greu de "has been", un xic sobrat, posseïdor de totes les claus de la societat que manega. D’ençà que se li ha marcit l’esmalt d’estrella del cinema, ha començat a adquirir l’envejable crosta del «gran actor» que mai no va ser.
Sèrie tan divertida com recomanable. No cal dir res més.
Els polítics britànics han tingut sempre una propensió a veure’s immiscits en episodis grotescos i truculents de caire clarament sexual, siguin aquests de pedofília, transvestisme o autoasfíxia, per citar-ne alguns dels més coneguts. En el cas de Thorpe cal posar les coses en context, ja que els actes homosexuals no foren despenalitzats a Anglaterra i Gal·les fins l’any 1967 (no així a Irlanda del Nord i Escòcia), de manera que els seus mesos de relació amb Scott a principis dels anys 60 representava una infracció flagrant. Malgrat això, Thorpe, com a membre de les classes dominants, es podia permetre una vida mitjanament confortable dins de l’armari i, un cop decidit a embarcar-se en una carrera política, fins i tot podia considerar la possibilitat d’un matrimoni de conveniència.
El jove i candorós pària Scott, en canvi, només podia confiar en el seu bell físic i la seva tendència a l’histrionisme per aconseguir alguna forma de subsistència en una vida sempre a la deriva. O almenys, així és com ens ho descriu el maliciós guió de Russell T Davies (responsable de «hits» de la cultura gai com «Queer as Folk» o «Cucumber»).
És una història sucosa, plena d’ineptituds i de ridícul classisme, material ideal per a la farsa més hilarant, encara que sigui una mica esmorteïda. L’antic subversiu Stephen Frears, ara molt menys esmolat que als 80, em sembla molt adequat per dirigir aquests tres capítols d’una hora, la mida ideal perquè ningú no avorreixi una sèrie.
Grans ambientacions d’època, grans dissenys d’època (etcètera) i també grans interpretacions. L’eximi Alex Jennings —Princep Carles a «The Queen» (Frears de nou) o Duc de Windsor a «The Crown»— fa de forma dolçament repulsiva d’amic de l’ànima i a l’ensems traïdor. Ben Whishaw, sempre admirable en tot el que fa, aquí es permet un parell de deliciosos moments de «teiatrero» exhibicionista. I després queda Hugh Grant, en el paper de Thorpe. L’havíem deixat per inútil al bell mig d’una de les seves comèdies romàntiques dels anys 80; però el tio cada dia ho fa millor.
A «A Very English Scandal» Grant apareix quasi com un heroi, amb el seu posat greu de "has been", un xic sobrat, posseïdor de totes les claus de la societat que manega. D’ençà que se li ha marcit l’esmalt d’estrella del cinema, ha començat a adquirir l’envejable crosta del «gran actor» que mai no va ser.
Sèrie tan divertida com recomanable. No cal dir res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada