«La mala costumbre», Alana S. Portero

La mala costumbre, Alana S. Portero
Seix Barral, maig de 2023

Anys 80 a San Blas, un barri de protecció oficial als afores de Madrid. Malgrat els estralls de la delinqüència i la droga, un nen creix protegit per uns pares que l’estimen sense fer grans demostracions i que li respecten l’afició a la lectura. Aviat el nen percep que alguna cosa no rutlla i que existeix una dissociació entre el seu cos i els seus sentiments. Arribat a l’adolescència sense cap més referent que una veïna ex-prostituta de físic endurit, el noi assumirà una homosexualitat vergonyosa com a mal menor. De mica en mica, i sense ser capaç de donar nom al seu neguit, coneixerà velles prostitutes transsexuals de qui extraurà duradores lliçons de vida. Però un esclat de violència transfòbica interromprà el curs de la seva evolució i el farà retornar a una existència grisa dins de l’armari. 

Pero eso no era algo contra lo que se pudiese luchar, solo se podía esconder hasta que un día todo estallase. Mi vida y mi educación sentimental maduraban a través de una intimidad tristísima en la que seguía haciendo cosas a escondidas. Crecía teniendo que parecer algo que no era, que cada vez se me daba mejor, que cada día dolía más, y con la seguridad de que mi mundo, el que se alejaba de mí de forma inexorable, era el de las mujeres. Conforme me acercaba a la pubertad y me resistía a afrontar la realidad, los contornos de mi padecimiento se amalgamaban en un cuarteto macabro de despersonalización, negación, huida y mentira, que se sostenían en el tiempo como una nota grave que me estaba volviendo loca, un acúfeno capaz de articularme palabras de desprecio dentro de los oídos.

Alana S. Portero descriu a La mala costumbre el treballós itinerari que, des d’un ambient poc propici, l’ha dut a convertir-se en la dona adulta que ara és. Escrita amb claredat mental i amb empatia, l’autora relega a l’el·lipsi els moments mes durs i busca en cada persona (especialment en les dones que l’han acompanyat) els seus aspectes més positius. A més, deixant de banda alguna imatgeria de ficció fantàstica que a mi em fa nosa, Portero demostra una notable maduresa literària que va molt més enllà de la prosa purament testimonial. 

Era muy amargo comprobar que, al menos allí, no se podían tener las dos cosas y que ser diferente era algo que necesitaba de cierto aislamiento para levantar cabeza, que había que buscar las alianzas en otra parte. Si con cinco años me preguntaba por qué las mujeres no parecíamos formar parte de los «compañeros», como mujer trans, como maricón en la práctica, lo había asumido casi con naturalidad. Había desarrollado mi conciencia obrera sabiendo que ellos y ellas, mis iguales de clase, mis compañeros, me dejarían caer las veces que hiciese falta antes que adaptar una parte de la lucha común para hacerme un hueco. 

En un moment que hi ha qui tracta la transsexualitat com un mer caprici o una moda, l’emotiu text d’Alana S. Portero és més benvingut que mai; que ho faci amb una escriptura de qualitat i amb perspectiva de classe obrera són plusos que no sobren mai.