The Bear, una de les sèries més estimades per (gairebé) tothom —tot i que a mi no em van acabar de convèncer ni la seva manera de manipular la tensió ni un final feliç per la cara— torna amb una segona temporada que accentua tant les virtuts com els defectes. Entre les primeres, un grup d’actors que funciona molt bé en el protagonisme coral, tot i que és de justícia destacar el carisma de Jeremy Allen White i Ayo Edebiri. En aquesta temporada, prova del prestigi que ha adquirit la sèrie, hi intervenen també uns quants intèrprets molt coneguts (Olivia Colman, Jamie Lee Curtis, Bob Odenkirk, Sarah Paulson…) en breus aparicions estel·lars.
La música, amb èxits «indie» de diverses generacions, també és un altre dels punts forts, i combina perfectament amb els clips vibrants de l’arquitectura de Chicago. Un encert igualment vertebrar tota la temporada en els esforços per convertir el local del germà suïcidat en un restaurant amb pretensions culinàries. D’aquesta manera es pot conjugar un objectiu comú amb les batalles personals per arribar-hi, una lectura que assegura que l’espectador mantingui l’interès.
Però altres vegades la presentació del treball a la cuina d’un restaurant com una tasca èpica amb vessants tràgics es fa carregosa i falsària. En el mateix sentit sembla un recurs barat per afegir tensió i drama a les escenes omplir-les d’abundants contratemps. Així, si hi surt una colla d’operaris fent una instal·lació a la cuina, tingues per segur que cauran els prestatges, es fondran els ploms i algú s’amputarà un dit. Aquesta tendència al catastrofisme culmina en un episodi especial nadalenc d’una histèria exasperant difícil de suportar. De tot això en diria manipulació injustificada, com ho és l’escena final de la temporada, una veritable desgràcia a la carta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada