El post post-Sant Jordi

Foto ulle.b

Una tonada que es repeteix amb lleugeres variacions ran de la Diada de Sant Jordi és la que gira al voltant de la mercantilització de la festa, el triomf del comerç sobre la literatura o de les xifres sobre la qualitat. Certament, les valoracions del dia després sempre incideixen en les llistes dels més venuts, dels autors que van firmar més o van formar la cua més llarga, en la quantitat de volums despatxats i en el que representa això sobre el total de vendes anuals del sector. Amb la falta de subtilesa que sol caracteritzar els mitjans de comunicació, aquí es tracta una vegada més de batre un rècord i veure qui la té més llarga, la resta és accessori.

Però en el rebuig d’aquest component massificat hi ha una actitud elitista (que jo sóc el primer en reconèixer-me) dels que ens creiem qualificats per dirimir quina és la forma correcta d’enfrontar-se a la lletra impresa. Ens passa a molts, que desconfiem de l’èxit multitudinari i que, si alguna cosa que ens agrada (sigui un escriptor, una cançó o una pel·lícula) esdevé un èxit general, tendim a pensar que la resta de la gent no l’ha entès, que li agrada per les raons equivocades o, en el pitjor dels casos, devaluem l’objecte de la nostra estimació.

Ens convindria deixar de banda aquestes amargors, al cap i a la fi, una festa bastida al voltant de l’entronització dels llibres no pot ser tan dolenta (pitjor seria que ens empastiféssim amb hortalisses o que estimbéssim bèsties domèstiques des d'un campanar), que els llibres solen tenir una bona influència, encara que passin anys en un prestatge, que sempre hi ha l’esperança que algú els obri per avorriment o per error, que sempre hi és la possibilitat que algú els llegeixi.

I, si el temps primaveral acompanya, es respira un bon rotllo generalitzat millor que el que dóna una victòria del Barça.