Foto: Bofill
Estranya, perquè m’ha tocat treballar també a la tarda i la tradicional passejada pel centre s’ha reduït a veure’ns una estona i mal menjar en un restaurant de menú.
Estranya també, perquè un cop acabada la feina m’ha tocat anar al Liceu i, la veritat, hauria preferit estar a qualsevol altre lloc que veient “La cabeza del Bautista” del badaloní Enric Palomar, òpera estrenada mundialment el dilluns passat i basada en una peça de Valle-Inclán (donada la data hauria estat més adequada l’adaptació de “La cabeza del dragón”).
L’òpera contemporània fa de mal pair, almenys les poques que he conegut, i és llàstima perquè, tot veient la producció, es nota que s’hi ha invertit molta il·lusió i esforços; però m’he avorrit considerablement.
El llibret, que respecta en gran part l’original teatral, explica com Don Igi, el ric propietari d’una taverna a la Galícia rural, rep la visita d’un atractiu foraster que li vol fer xantatge. La Pepona, amistançada de don Igi, seduirà el visitant per tal que el seu amant l’assassini per l’esquena; però, un cop mort el jove, la dona patirà un accés de passió necròfila. Com el títol ja indica, la trama conserva llunyanes reminiscències de la història de Salomés, Herodes i el Baptista que, no casualment, veurem en la versió de Strauss d’aquí un parell de mesos.
Com que l’argument no dóna per omplir els 90 minuts de funció, s’hi ha afegit un parell d’escenes procedents d’altres peces de Valle que no ajuden certament a fer l’espectacle més entretingut.
Bé l’orquestra, que sembla tenir una partitura més interessant que els cantants, condemnats a repetir una i altra vegada la mateixa línia de cant ascendent que acaba esdevenint tediosa. El trio protagonista està bé i té un nivell de teatralitat superior al que s’estila al món de l’òpera. Francisco Vas és un don Igi convincent, encara que el seu físic és massa atractiu pel paper i la Pepona de Rosa Mateu s’entrega totalment a un rol central, però poc agraït vocalment. El cor, sempre en tercer pla, incomprensible. Suggeridora escenografia d’Alfons Flores amb tres arbres morts i 18 taules de billar, i tenebrista il·luminació de Xavi Clot.
Però, repeteixo, m’hi he avorrit molt. D’aquesta diada estranya prefereixo quedar-me amb la preciosa edició del “Diari del primer amor” de Leopardi que Josep m’ha regalat.
Aiaiai, patirem, doncs? Encara no l'he vista. De fet, parlant amb el Josep l'altre dia, crèiem que anaves a veure l'Edita. Més tard vaig caure que l'Edita era dissabte, no dijous. En fi. Ja sé que no és consol, però mal de muchos... : a mi també em tocava treballar a la tarda i el meu contacte amb Sant Jordi va ser anar a la parada que la FNAC havia posat al carrer...
ResponEliminaAixò dels torns d'abonament és una loteria (quina sort la teva d'haver pescat l'Edita). Sí, millor que pensis que patiràs, així segur que en salves alguna cosa...
ResponEliminaJo hi aniré el dia 30. Això de portar Valle a l'òpera em sembla d'alló més estimulant. I si, com dius, han respectat força el texte i els cantants són força dramàtics, pot ser molt interessant. Ja sé que la música contemporània es dificil de pair moltes vegades, però... un Valle és sempre un Valle.
ResponEliminaSí, és més Valle que Cumbre. ;p
ResponEliminaPer cert, oblidava dir que jo vaig veure el repartiment B; però he llegit que l'Ángeles Blancas de l'A ho fa molt bé.
Com diu Ferran, un Valle és un Valle i gran part del (poc) gaudi de la vetllada eren els textos... llegits al sobretitulat, perquè cantats perdien tota la rotunditat i el ritme de Valle. Com ha dit el nostre amfitrió, la línia de cant era un pur avorriment.
ResponElimina