Cap per avall

De ben menut, així que aprens que la Terra és com una gran pilota, després de superar l’ensurt d’imaginar aquelles persones que viuen cap per avall, la idea de l’antípoda roman com una fascinació permanent. Potser l’antípoda evoca la possibilitat de fugida de forma superlativa: no es pot viatjar més lluny sobre la capa de la terra. Que la nostra antípoda sigui Nova Zelanda, un arxipèlag del que poc sabem i del que potser poc cal saber, accentua l’exotisme de la noció i només calia la trilogia cinematogràfica d’”El Senyor dels Anells” per augmentar-ne l’atractiu i convertir-la en una terra literalment mítica.

No ha estat fins molt recentment que he descobert que això de tenir antípoda a terra ferma està a l’abast de molt pocs països, com es pot comprovar al mapa de dalt. Que 4/5 parts de la superfície terrestre estiguin ocupades per l’oceà ja m’ho hauria hagut de fer sospitar, però encara així sembla com si els continents els hagués col·locat una mà maliciosa per evitar al màxim les interseccions.

L’Antàrtida és el continent que surt més ben parat, gràcies a Groenlàndia, les zones àrtiques de Canadà i alguns fragments de Sibèria. Amèrica del Sud, proporcionalment, no ho té malament: Argentina i Xile es superposen a un tall considerable de Xina i porcions de gairebé tots els països del continent acullen bona part d’Indonèsia, les Filipines, Malàisia i la galta d’Indoxina. Àfrica només pot presumir en algun punt de Botswana de l’esquitx que forma l’arxipèlag hawaià. Austràlia, Nova Guinea, Amèrica del Nord i Central són pràcticament orfes d’antípodes i Àsia, tret del que ja he mencionat, també.

Europa seria també un desert si no fos per l’ombra de Nova Zelanda que plana sobre Espanya i potser el nord de Portugal. De totes maneres, desenganyem-nos, la cosa ens queda lluny: la silueta de l’illa nord es dibuixa sobre la “Meseta” i part de l’illa sud sobre Galícia. O sigui que, malgrat el que ens haguessin explicat a l’escola, des d’una visió barcinocèntrica el nostre punt antípoda el trobaríem a les aigües del Pacífic, cosa bastant freqüent per altra banda.

O no. Llegeixo amb estupor que, amb el cofoisme que de vegades ens caracteritza, el 24 d’agost de 1984 un grup de turistes amb el suposat suport de la Generalitat va desplaçar-se a Christchurch per inaugurar una placa on diu (en anglès, català i castellà): “si des d’aquest lloc atraveséssim (sic) la terra, sortiríem a Catalunya”. Christchurch està situat a la costa oriental de l’illa sud de Nova Zelanda i el seu punt antípoda es troba, per tant, més enllà de les costes de Galícia. Confio que cap neozelandès crèdul no “atravessarà” la terra per descobrir finalment que els catalans som una espècie exòtica de llobarro.