La meva Missió Impossible (2 de 2)

Jo devia de tenir dotze o tretze anys. A l’escola tenia un amic molt trempat a qui tothom anomenava Linus. Era un boig de l’astronomia i l’astronàutica. Aquells anys, finals dels 60, la cursa espacial estava en el seu apogeu i en Linus tenia motius per estar contínuament engrescat. La seva afició era tal que, amb l’ajuda d’un BIC blau va començar a dibuixar a la fusta del seu pupitre els diversos coets dels programes Soyuz i Apollo. En sabia molt de dibuixar i aquella renglera de projectils progressivament creixents feia goig de contemplar; de fet, li havia quedat un retaule tan bo que era una pena que quedés com a patrimoni de l’escola. Així, a mesura que s’apropava l’estiu vam començar a preparar un pla per sostraure el sobre de la taula.

Inspirats pels programes de “Misión imposible” que tant ens agradaven, vam muntar un equip de quatre i ens distribuirem les feines meticulosament, com havíem vist fer a la televisió. Vam decidir que executaríem el “cop” un dissabte, l’últim dia del curs. L’escola es trobava a una torreta de Sant Gervasi i nosaltres ens vam quedar romancejant pel jardí fins que va marxar tothom. Només quedava l’administrativa treballant al seu despatx, un despatx visible des del jardí. Un de nosaltres va quedar vigilant-la, llest per avisar els altres, si la veia alçar-se de la seva taula.

La nostra aula es trobava a la planta baixa i no va costar gens enfilar-se per un finestral que ja ens havíem ocupat de deixar oberta. Descargolar la part superior de la taula no va costar gaire; de fet, en Linus ja havia afluixat els cargols dissimuladament durant els dies previs. Més complicat va ser evitar fer cap soroll que delatés la nostra presència, donat que la secretaria era a tocar de la nostra classe. Calculo que el nostre botí devia mesurar 150x50 centímetres i no devia ser fàcil transportar-lo discretament a través de la balconada.

La sortida del recinte tampoc va suposar cap problema. Després, com que en Linus era veí meu, vaig ajudar-lo a carregar el tauló durant el trajecte en el tren de Sarrià i fins a la porta de casa seva. Fa molts anys que no veig en Linus, que en realitat es diu Lluís, però estic segur que encara deu conservar aquell record de la seva dèria espacial.

L’escola on anàvem no es caracteritzava ni per la seva disciplina ni per la seva organització, tota la nostra maniobra l’hauríem pogut realitzar sense tantes “pel·lícules” al cap i, pel que jo sé, ningú no es va sorprendre en descobrir una taula incompleta. Un cop explicada aquesta “aventura”, que tenia tan mitificada en el record, m’adono de la seva absoluta trivialitat; però a aquella edat, això d’actuar en equip amb la música de Lalo Schifrin ressonant dins del cap, semblava irresistible. Confio que a hores d’ara el crim haurà prescrit.