Ultralleuger

Malgrat que els seus continguts poden ser enormement diversos, el llibre electrònic obliga a l'estandardització del format. Un cop introduïts a l’aparell lector, tant se val Dostoievski que Paulo Coelho: tot té la mateixa aparença física, llargada, alçada i gruix.  I encara que en teoria es pugui escollir el tipus de lletra, només els més maniàtics es molestaran a buscar la tipografia més adequada per a cada autor. Aquest caràcter uniformador cenyeix la lectura al seu aspecte més específicament literari, el que podria ser considerat com un avantatge; però com a contrapartida n’elimina tota la seva experiència sensorial: perdem l’aroma i la textura del paper, la meditada compaginació, el disseny de la coberta, reduït ara a una pàl·lida ombra monocroma… Tot això de segur repercutirà en els nostres records futurs, on la remembrança de les lectures se’ns barrejarà encara molt més del que ho fa ara.

Fins a un cert punt aquestes pegues que hi trobo podrien classificar-se com a rampells de ludisme immobilista, més sentimentals que raonables; així que caldrà buscar-hi mancances de caire més pràctic per donar pes als meus arguments. Una d’elles serien les notes a peu de pàgina, que ja no es troben a peu de pàgina, i que per accedir al seu contingut requereixen l’ús del punxó. El fet que la lectura requereixi un instrument suplementari ja és engavanyador; però és que, a més, anar i venir entre elles i el text principal és qualsevol cosa menys còmoda. No vull pensar què en pot resultar de llegir David Foster Wallace (i les seves notes arborescents) en aquest format.

Tampoc el passar fulles està ben resolt. No em refereixo és clar als moviments bàsics de passar a la pàgina següent o a l’anterior, sinó a saltar a l’índex temàtic, al principi del capítol o a les fotografies que hi ha al bell mig del volum, desplaçaments tots ells que impliquen diverses estratègies mai tan intuïtives com les que comporten un llibre analògic.

Em pregunto també sobre les limitacions de la compra d’un llibre en format digital. Existeix algun control sobre els aparells en els quals es descarrega? L’única forma de compartir una lectura serà la de compartir el “reader”? Em preocupa poc que amb això s’acabi el préstec de llibres a nivell personal (he preferit sempre el lliurament a fons perdut o la renúncia a qualsevol dret de propietari, quan es tracta de desprendre’s de llibres), però dins de la unitat domèstica caldria exigir una mica més de flexibilitat per comunicar-se llibres.

Oposaré finalment un handicap exclusivament literari d’aquests pseudollibres de gruix invariable. Succeeix a “Northanger Abbey”, la deliciosa sàtira que Jane Austen va escriure a costa de les novel·les gòtiques, tan populars en el seu temps. L’autora, que no perd ocasió d’adreçar-se directament al lector al llarg del llibre, arribat un punt, l’informa que ja s’haurà adonat pel gruix de pàgines que resten que el desenllaç és imminent. Tal afirmació, com qualsevol altre que faci referència a l’existència física de l’objecte anomenat llibre, sembla fora de lloc a l’àmbit dels textos immaterials. Per tant, fora bo excloure del nostre “reader” algunes peces de Queneau, Calvino i Cortázar. I, per descomptat, l’obra completa de Jane Austen; però això ja ho havíem sospitat.