Res més pesat que un fan; no endebades la paraula deu ser un escurçament del mot “fanàtic”. I, si es tracta d’un fan de Tintín, pitjor encara. Malgrat la meva admiració per les aventures del noiet belga, sempre he intentat distanciar-me del que Albert Algoud anomena “tintintegristes”.
Ai!, Albert Algoud és precisament un dels personatges més actius en aquest univers de devots una mica passats de rosca. Algoud és l’autor, per exemple, de “Le Haddock illustré”, diccionari dels renecs del capità; també d’una biografia no autoritzada de Bianca Castafiore. La seva obra més famosa és “Tintinolatrie” (Casterman, 1987), la mostra més perfecta de com es pot fer conjugar imaginació i realitat entorn d’una obra innegablement tangible: una investigació de la fructífera relació entre un canon tancat i les ramificacions que se’n poden desenvolupar a partir d’ell.
A “Tintinolatrie” hi trobareu pàgines tan suculentes com una carta adreçada al Vaticà, on l’autor (que està esperant un fill) es pregunta si seria acceptable batejar-lo com Tintín, i si seria pensable canonitzar el periodista creat per Hergé. Però si això ja és bo, no us perdéssiu la resposta (real) del Vaticà. El mateix fenomen de transgressió entre ficció i realitat el trobareu a la carta que indaga al Teatro alla Scala quantes funcions va interpretar la signora Castafiore al temple operístic milanès. (Cap ni una, respon la crua realitat).
Hi ha també mostres textuals més fantasioses com una carta de puny i lletra de madame Pinson, la portera de Tintín, un extracte dels diaris de Nestor (Le journal d’un valet de chambre) o unes pàgines del manual “El syldau sense esforç”. De tradició més oulipiana són alguns jocs formals: el tercer acte d’una adaptació teatral d’”El ceptre d’Ottokar”, un sonet sobre “L’Afer Tornassol” o un apòcrif atribuït a Georges Perec (“Tintin au Congo”), escrit sense utilitzar la lletra “e”. I com a culminació d’aquest lúdic festival de referències hi ha un test (“La seule fois où Tintin”) on cal respondre a quin àlbum Tintín ha fet per única vegada a la vida coses tan mundanes com prendre un bany o beure una copa de vi rosat. Qui encerti menys de 40 de les 50 preguntes, difícilment podrà ser considerat un tintintegrista.
Ai!, Albert Algoud és precisament un dels personatges més actius en aquest univers de devots una mica passats de rosca. Algoud és l’autor, per exemple, de “Le Haddock illustré”, diccionari dels renecs del capità; també d’una biografia no autoritzada de Bianca Castafiore. La seva obra més famosa és “Tintinolatrie” (Casterman, 1987), la mostra més perfecta de com es pot fer conjugar imaginació i realitat entorn d’una obra innegablement tangible: una investigació de la fructífera relació entre un canon tancat i les ramificacions que se’n poden desenvolupar a partir d’ell.
A “Tintinolatrie” hi trobareu pàgines tan suculentes com una carta adreçada al Vaticà, on l’autor (que està esperant un fill) es pregunta si seria acceptable batejar-lo com Tintín, i si seria pensable canonitzar el periodista creat per Hergé. Però si això ja és bo, no us perdéssiu la resposta (real) del Vaticà. El mateix fenomen de transgressió entre ficció i realitat el trobareu a la carta que indaga al Teatro alla Scala quantes funcions va interpretar la signora Castafiore al temple operístic milanès. (Cap ni una, respon la crua realitat).
Hi ha també mostres textuals més fantasioses com una carta de puny i lletra de madame Pinson, la portera de Tintín, un extracte dels diaris de Nestor (Le journal d’un valet de chambre) o unes pàgines del manual “El syldau sense esforç”. De tradició més oulipiana són alguns jocs formals: el tercer acte d’una adaptació teatral d’”El ceptre d’Ottokar”, un sonet sobre “L’Afer Tornassol” o un apòcrif atribuït a Georges Perec (“Tintin au Congo”), escrit sense utilitzar la lletra “e”. I com a culminació d’aquest lúdic festival de referències hi ha un test (“La seule fois où Tintin”) on cal respondre a quin àlbum Tintín ha fet per única vegada a la vida coses tan mundanes com prendre un bany o beure una copa de vi rosat. Qui encerti menys de 40 de les 50 preguntes, difícilment podrà ser considerat un tintintegrista.
No cal que m'hi posi perquè no sóc de la secta tintinòfila. D'altres potser si, però no d'aquesta...
ResponEliminaGalde, cal ser més ecumènic.
EliminaJo tampoc, no m'ha agradat mai, vaja, els dibuixos sí però els arguments res de res.
ResponEliminaJúlia, cal que et digui "tu t'ho perds"?
EliminaAra que he recuperat un Wodehouse per desintoxicar-me, se m'acut un Tintín on el Nestor, en comptes de ser un peix bullit, hagués tingut el caràcter del Jeeves.
ResponEliminaDiverses teories proposen un Nestor molt més tèrbol del que dicten les aparences!
Eliminaestan bojos aquests Tintinòlatres! (Obèlix dixit)
ResponEliminaDoncs mira que els asterixòfils!
EliminaSembla divertit. M'he quedat amb les ganes de saber la resposta del Vaticà.
ResponEliminaAmb bones maneres li deien que no els emprenyés amb bajanades.
Eliminajo passo d'aquestes sectes integristes, gràcies
ResponEliminaPons, no existeix la pratchetlatria?
Eliminaes molt diferent! lo meu es una afició sana ;)
EliminaAllau, un cop més, em despertes l'enveja. La teua anàlisi del llibre d'Algoud em fa venir ganes de tenir-lo i de fruir-lo. No sé si deu ser pel meu grau d'addicció a l'obra d'Hergé, que suposo alt, però l'obra que comentes sembla ultrapassar els límits de la tintinologia i podria resultar atractiva per al públic culte en general, tenint present el pastitx i el metallenguatge que semblen ser elements importants de l'obra.
ResponEliminaÉs molt recomanable, Leb; la feina és trobar-lo.
Elimina