L’adoració perpètua (2 de 2)

Malauradament, a causa de les topades que l’autor ha mantingut amb l’hereu de tots els drets, “Tintinolatrie” (que gaudia d’un generós aparell iconogràfic extret de l’obra d’Hergé) és avui dia un títol impossible de trobar a les llibreries i més propi de freqüentar les cases de subhastes. Per ventilar la seva irritació, Algoud va escriure després el “Petit dictionnaire énervé de Tintin” (les Editions de l’Opportun, 2010), el que es podria traduir com un diari cabrejat entorn de Tintín. L’emprenyamenta no és mai la millor musa per escriure un llibre, així que aquest diccionari combina l’erudició tintinòfila amb la rebequeria agressiva en proporcions molt desiguals.

Al llibre es prolonguen temes anteriors, es polemitza sempre des de la incomoditat i es llencen dards diversos a l’hereu de tot l’imperi Hergé. Tot deixant de banda els atacs “ad hominem” a l’home innominat i les codes i postil·les a “Tintinolatrie”, queden els aspectes més incòmodes de l’univers Tintín: racisme, feixisme, misogínia, antisemitisme, crueltat amb els animals... Algoud no evita cap de les tradicionals acusacions que ha rebut l’obra d’Hergé, tant en vida com pòstumament, i fa una defensa de l’autor prou clarivident com per subscriure-la jo mateix. No per això amaga punts foscos com sí van fer altres fonts més properes i, per tant, més hagiogràfiques.

L’absència d’il·lustracions, obligada per les circumstàncies, exigeix el concurs de la imaginació de vegades amb resultats mistificadors. Així, a l’entrada “Adulteri” vaig estar a punt de creure que la bonica madame Clairmont li feia el salt al seu marit amb el professor Hornet. Segons la versió d’Algoud se’ls veu asseguts junts al music-hall de “Les 7 boles de cristall”. La revelació em va semblar tan sensacional que vaig estar a punt d’escriure un apunt al respecte. Per fortuna vaig voler cerciorar-me abans consultant l’original i vaig descobrir que el suposat Hornet no era tal.

Aquest és el problema principal del diccionari d’Algoud, que es barregen fets documentals amb invencions més o menys facecioses. Que Abdallah acabés els seus dies com a terrorista d’Al Kaeda o que Bianca Castafiore sigui en realitat un castrat pertanyen certament al segon apartat. Però què diríeu sobre la suposada existència d’un whisky Loch Lomond, la destil·leria del qual tancà el 1817 i reobrí el 1965? O d’un capità Haddock que va ser testimoni de l’enfonsament del Titanic? Veritat o mentida? À vous à decider.