Després de nefastes experiències amb la nostàlgia (aquí i aquí), vaig voler aventurar-me a una sèrie contemporània que em semblava que havia adquirit bona reputació i que a més tenia una pinta d’allò més sexy. Em refereixo a “American Horror Story”, sèrie que té la particularitat que cada temporada presenta una història independent, però que repeteix alguns actors en papers completament diferents. El seu autor és el popular Ryan Murphy, responsable de sèries de tant èxit com “Nip/Tuck” o “Glee”, i el programa ha reportat més d’un premi a Jessica Lange, a més de mencions d’honor a Frances Conroy (la mare patidora de “Six Feet Under”).
Potser em vaig precipitar, perquè en realitat el gènere d’horror m’agrada ben poc i només en trec profit quan navega per aigües psicològiques, més mentals que no pas viscudes, més empàtiques que no subsidiàries dels efectes del “grand guignol”. Cenyint-me al cinema, dins del meu canon (que és d’un gust del tot majoritari), doneu-me “Freaks” de Todd Browning, “La núvia de Frankenstein” de James Whale, “Un altre pas de rosca” de Jack Clayton, “El sisè sentit” de M. Night Shyamalan, o “Els altres” d’Alejandro Amenábar. Per això mateix no dec ser l’espectador més adequat per seguir aquesta poc subtil història de fantasmes, que sacrifica tota veritat humana davant de la sobrepoblació d’espants diversos.
Com que el visionat d’“American Horror Story: Murder House” (com es va acabar anomenant la primera temporada) m’ha resultat tan insatisfactori, permeteu-me que em revengi amb una pila de “spoilers” que, qui senti cap curiositat per veure-la, se saltarà convenientment i oblidarà de totes totes la resta d’aquest apunt.
La cosa va d’una família formada per un pare psiquiatra (Dylan McDermott), una mare mestressa de casa (Connie Britton) i una filla adolescent i una mica gòtica (Taissa Farmiga), els quals després d’una mala temporada (un avortament, una aventura extramarital) decideixen traslladar-se a viure a Los Ángeles per canviar d’aires i fer “reset” de les seves vides. Compren una casa espectacular d’estil modernista i a un preu irrisori (detall que els hauria hagut de fer sospitar). Aviat comencen a aparèixer tota mena d’intrusos a la finca: una veïna massa tafanera (Jessica Lange), la seva filla amb síndrome de Down o una minyona que sembla anar incorporada a l’edifici, per no parlar d’una figura vestida amb cautxú negre de “bondage”.
Res no seria gaire inquietant, si no fos perquè els espectadors ja han contemplat al pròleg que pocs anys abans uns infants bessons van tenir molt mala fi al soterrani del xalet. Cada capítol de la sèrie revelarà nous crims perpetrats a la finca en diferents moments del passat i com els fantasmes de les seves víctimes continuen atrapats entre aquestes quatre parets. La proliferació de fantasmes de seguida esdevé aclaparadora i és necessari anar apartant-los literalment per poder circular dins de l’edifici. La família protagonista ja s’ho mereix: si abans d’invertir en aquesta propietat immobiliària haguessin investigat a Google haurien descobert que la seva propietat forma part d’un “tour” turístic sobre el terror a L.A.
Si el triomf per golejada de l’equip fantasma elimina qualsevol matís a la sèrie, no deixa d’intrigar-me la psico-fisiologia d’aquestes entitats de taxonomia dubtosa. Poden aparèixer i desaparèixer a voluntat? Poden envellir i rejovenir? Poden fecundar un humà vivent? El guió respon a aquestes qüestions amb una barra absoluta, canviant les premisses segons li convé. Triomfa doncs la histèria i l’efectisme, enemics que són d’un interès continuat, i l’excés de morts campant cadascú amb el seu programa propi acaba sent involuntàriament còmic.
Almenys la paraula “horror” del títol queda plenament justificada. N’evitaré les seqüeles.
Bona anàlisi. Obviable però això de la filla "dark" m'ha agradat, m'ha recordat en Zapatero i no sé per què. Potser perquè s'ha comprat un gran xalet a Madrid a un preu irrisori...
ResponEliminaDark però no tant com les filles de Zapatero. Encara que qui sap què fan ara.
Eliminaen principi no volia veure-la, però mantindré al cap la teva crítica per si algun dia potser penso en canviar d'opinió
ResponEliminaSi t'agraden molt i molt i molt els fantasmes: és la teva sèrie.
EliminaLa vaig començar a veure i vaig aguantar 5 o 6 capítols. Res més a dir. Continuarem escoltant música :)
ResponEliminaEnric, jo tinc el mal costum d'acabar gairebé tot el que començo. Així em va.
EliminaGracias por el aviso. Con todo lo que tenemos por hacer antes de irnos a la fosa, mejor no andar perdiendo el tiempo. :-)
ResponEliminaMarga, ya tendremos tiempo en la fosa para ver series chorras.
EliminaNo m'inspira gaire. La veritat és que les sèries m'agraden cada cop menys, prefereixo una pel·lícula que comença i acaba.
ResponEliminaL'únic inspirador és el cul del Dylan McDermott, però només l'ensenya al primer capítol.
EliminaJo sóc un devot del gènere i m'agrada de la mateixa manera l'horror psicològic que el "terror materialista", que en diria el seu mestre Lovecraft. Però "American Horror Story" també em va semblar una llufa i un frau. No és la teva insuficiència en la capacitat de gaudi dels terrors de l'ànima (o d'Alemanya), sinó la seva fórmula mecànica i que s'esgota aviat allò que falla.
ResponEliminaAlexandre, m'alegra saber que no sóc un negat pel gènere.
Elimina