L’èxit creixent de Joni Mitchell amb totes les tensions que comportava, va propiciar durant el 1970 una escapada europea per Espanya, França i Grècia. A Matala (Creta) va aturar-se unes setmanes prop d’una comunitat hippie que vivia de forma rupestre. Dedicà la cançó “Carey”, que apareixeria l’any següent al disc “Blue”, al cuiner local Cary Raditz, un personatge pintoresc de pèl roig que caminava sempre ajudat per un bastó. El tema és el més viu del disc, té un aire d’alegre indolència tropical i és una altra mostra de la ingent quantitat de hits que Joni va signar durant els primers anys de la seva carrera.
Arriba el vent de l’Àfrica
Anit no vaig poder dormir
Prou saps, Carey, que és difícil marxar d’aquí
Però en realitat no és casa meva
Tinc les ungles brutes,
Els peus tacats del quitrà de la platja
I trobo a faltar els meus llençols nets i la meva refinada colònia francesa
Oh, Carey, treu el bastó
i sortim a fer un volt
Ja pagaré jo
Ets un dolentot
Però m’agrades igual
Vine al Cafè de la Sirena
I et convidaré a una ampolla de vi
I riurem i brindarem per no res
I trencarem els nostres gots buits
Fem una ronda per tots aquests freaks i aquests soldats
Una ronda per aquests amics meus
Fem una altra ronda pel dimoni vermell brillant
Que em reté en aquest poble turístic
Vinga, Carey, treu el bastó
i sortim a fer un volt
Ja pagaré jo
Ets un dolentot
Però m’agrades
Potser aniré a Amsterdam
Potser aniré a Roma
I llogaré un piano de cua
I ompliré de flors la meva habitació
Però no parlem ara de comiats
La nit és una volta estelada
I estan tocant aquest rock and roll aspre
sota la lluna de Matala
Vinga, Carey, treu el bastó
i sortim a fer un volt
Ja pagaré jo
Anirem al Cafè de la Sirena
A divertir-nos
Arriba el vent de l’Àfrica
Anit no vaig poder dormir
Prou saps que és difícil marxar d’aquí
Però en realitat no és casa meva
Potser ha passat massa temps
Des que m’estava buscant la vida als carrers
Ara m’han fet acostumar als llençols nets
I la meva refinada colònia francesa
Vinga, Carey, treu el bastó
i sortim a fer un volt
Ja pagaré jo
Anirem al Cafè de la Sirena
A divertir-nos
Vaig dir, ets un dolentot però m’agrades
Però ja no ets a la vista
Durant aquests mesos sabàtics Joni aprendria a tocar el dulcimer i mostraria aquesta nova aptitud a l’enregistrament de “Carey”, on Stephen Stills l’acompanya al baix i la guitarra acústica.
I ara una versió més reposada, però que m’agrada molt, a càrrec d’una inesperada Cindy Lauper.
Queda clar que la Joni fa diumenge, com un braç de gitano!
ResponEliminaSón molt d'agrair aquestes versions i estaria bé que alguna valenta les cantés.
M'encanta aquest "dolentot"... M'he entretingut a buscar l'original i segur que amb el meu baix nivell mai hi hauria arribat.
Les meves, són versions escrites d'estar per casa; però estic descobrint versions musicals molt interessants, com ara en Richard Thompson cantant "Woodstock" i "Black Crow".
EliminaNo et perdis això: http://www.robinadler.com/
ResponEliminaÉs una "tribute band", oi? Massa mimètics pel meu gust.
EliminaSi no menteix, el mean old daddy (dolentot) era més jove que ella...
ResponEliminahttp://whro.org/music/9-music/11482-just-who-is-that-mean-old-daddy
Llicències poètiques, se'n diu.
Elimina