Era una vegada, o dues

La confraria d’admiradors de Stephen Sondheim, sempre a l’aguait a l’hora de preservar les essències del mestre, des del primer moment van contemplar amb desconfiança l’adaptació del musical “Into the Woods” al cinema i encara més en saber que era Disney qui produiria el film. Ni tan sols la col·laboració i vist-i-plau del propi Sondheim va tranquil·litzar els ànims, sobretot quan va arribar la notícia que s’havien produït alteracions importants en el llibret per fer-lo més apropiat per a la canalla. Vistes les reaccions després de l’estrena, sembla que la sang no arribarà al riu i que la pel·lícula que firma Rob Marshall  passarà el control de qualitat dels devots, encara que sense gaire entusiasme. El meu únic contacte amb l’obra es xifra en la versió que va fer Dagoll Dagom alguns anys enrere, un “Boscos endins” de producció no gaire memorable, tot i que recordo que l’escriptura de la peça tampoc em va impressionar particularment. Però com que a mi els musicals no em treuen la son, puc dir que he anat a veure l’”Into the Woods” cinematogràfic amb l’esperit bastant verge i gens disposat a comparar-lo amb cap experiència anterior.

“Into the Woods” és sobretot una revisió adulta i transgressora dels contes de fades clàssics, una idea que les sèries de televisió recents han explotat fins a l’exhauriment, però que l’any 1987 quan es va estrenar encara devia de ser una novetat. El seu punt de partida presenta una sèrie de personatges, cadascun d’ells expressant el seu particular desig en un pròleg de línies entrecreuades que constitueix un dels moments més dinàmics i entretinguts del film. Hi ha la Ventafocs (Anna Kendrick) que frisa per anar al ball del castell, en Jack (Daniel Huttlestone) que desitja que la seva vaca doni llet, la Caputxeta Vermella (Lilla Crawford) vol pastissos per a la seva àvia malalta i els forners (Emily Blunt i James Corden) somien amb tenir un infant. La bruixa del barri (Meryl Streep) ofereix la solució per acabar amb l’esterilitat de la parella de forners: és qüestió de reunir una vaca blanca (Jack), una capa vermella (Caputxeta), una sabata daurada (Ventafocs) i uns cabells grocs com el blat de moro (Rapunzel). Una hora de pel·licula més tard es diria que tothom ha assolit allò que desitjava i per tant el seu final feliç, però el malèvol llibret de James Lepine s’ocuparà d’enfonsar d’una en una qualsevol d’aquestes il·lusions durant el segon acte de la història.

Diuen que el mantell protector de Disney ha endolcit el guió fins a eliminar-ne les imatges més desagradables de l’original, però encara així el conjunt és tan amarg i tan obertament didàctic, que no crec que cap infant despistat que entri a la sala de cinema s’ho passi gaire bé amb aquesta lletania d’infortunis. De totes maneres el resultat queda absolutament descompensat: després d’una primera part força moguda, plena d’incomptables encontres en el bosc, el que segueix és una situació de crisi única amb eliminació sistemàtica de personatges sense donar quasi cap explicació (Rapunzel i el seu príncep fan mutis sense dir ni adéu, la mare de Jack mor en off, i també la fornera, el que és molt pitjor). L’autocombustió de la bruixa només és la cirereta del pastís.

La pel·lícula m’ha semblat a més esclava de la peça teatral. La màgia que damunt d’un escenari s’ha de resoldre amb imaginació i recursos bàsics, a la pantalla ha aparegut tímida i reticent als efectes especials: tot el que sobre les taules s’ha de suggerir, el film es conforma a suggerir-lo i no vola més enllà. No hi veurem ni el castell del gegant, ni l’oca que pon els ous d’or, ni el ball a palau. Durant la majoria de les dues hores de pel·lícula l’únic que s’hi veu és l’escenari invariable del bosc fosc tractat de forma realista i visualment monòtona. Les idees de Marshall a l’hora de dirigir musicals semblen reduir-se a fer servir plans molt curts i a moure frenèticament els personatges. Només dos números musicals m’han semblat més interessants que la mitja: el duet “Agony” on els dos prínceps blaus parodien les portades de les novel·letes romàntiques i la cançó de Ventafocs a les escales del palau amb l’acció suspesa al seu voltant.

Els intèrprets en general són correctes encara que em sembla que cap d’ells està especialitzat en musicals. El més inadequat deu de ser el Llop Ferotge de Johnny Depp; suposo que després de fer guanyar tants diners als estudis amb els seus films de Jack Sparrow, se li permet qualsevol caprici. Les que més m’han agradat són la Fornera d’Emily Blunt i la Ventafocs d’Anna Kendrick, encara que Meryl Streep (que és cantant força limitada) ha acaparat totes les nominacions a premi gràcies als recursos que proporciona l’experiència. Una vegada més s’ha de lamentar que comediants tan insignes com Christine Baransky, Frances de la Tour o Simon Russell Beale s’hagin de conformar amb l’almoina d’uns papers testimonials.

“Into the Woods” es deixa veure agradablement, sense entrebancs, però també sense entusiasme. No crec que cap dels seus expurgs l’afavoreixi; però francament no sabria dir com es pot extraure una pel·lícula totalment convincent a partir d’aquest material. En tot cas, no com una faula realista apta per a tots els públics.