Nomenclàtor i toponímia

En els meus passeigs per Barcelona, la reflexió sobre els noms dels carrers ocupen una part important del meu temps. Les seves agrupacions temàtiques salten a la vista. Per exemple a Ciutat Vella hi ha una pila d’oficis representats per noms que ja no sabem reconèixer. Qui eren els carders, corders, flassaders i assaonadors? Què coi fabricaven? Segurament el diccionari encara els deu recollir.

A l’Eixample primigeni Víctor Balaguer va batejar alguns carrers amb intencions pancatalanistes. Les primeres travessies apel·laven a institucions nostrades (Corts Catalanes, Diputació, Consell de Cent). Després hi apareixien els territoris de la Corona: Aragó, València, Mallorca, Provença, Rosselló i Còrsega. Els carrers verticals —si oblidem Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia— representen figures diverses de la catalanitat universal com Pau Claris, Jaume Balmes, Enric Granados, Aribau, Muntaner, algunes nissagues històriques (els Entença, els Vilamarí) i fites històriques de la Guerra del Francès (Girona, Bruc, Bailèn).
Però on em comença a intrigar la cosa és al nord del carrer Còrsega, quan s’enceta la tanda de les capitals amb París, Londres i Buenos Aires, sense oblidar Roma i la seva avinguda que es desmarca de la quadrícula de l’Eixample. El que se m’escapa és la raó per la qual el carrer París esdevé el carrer Berlín a partir de Josep Tarradellas i l’avinguda de Madrid a partir de la plaça del Centre. No hi havia altres vies per batejar amb els noms d’aquestes importants capitals, enlloc d’obligar una de sola a assumir una trinitat profana? I ja que som amb capitals mundials, no he sabut trobar Washington enlloc (hi ha un carreró míser darrera el Mercat del Clot, dedicat al president homònim); i de Nova York, ni parlar-ne.

Reviso capitals europees: Lisboa a Horta, Dublín a Sant Andreu, Brussel·les, Budapest, Praga i Varsòvia al Guinardo, Atenes a Sant Gervasi, Amsterdam, Moscou, Helsinki i Estocolm (i Seül) a la Vila Olímpica, Berna al Putxet. Sarajevo té un pont. A Bucarest, Reykjavik (sí la plaça d’Islàndia), Viena, Oslo, Sofia, Tallin, Riga, Vilnius, Tirana, Liubliana, Zagreb i Belgrad (sí el carrer de Sèrbia) no se les ha vist ni se les espera. Tòquio, tan fina ella, té carrer i jardins a Pedralbes, mentre que Pekin té barriada als confins proletaris del Besòs. En aquest mateix Besòs hi ha el carrer Constantinoble, en canvi no existeix el carrer Istanbul, ni ja posats el carrer Ankara.

Una curiositat bastant extraordinària: les úniques poblacions que reben l’apel·latiu de «ciutat» al nostre nomenclàtor són Ciutat de Mallorca, Ciutat de Granada i Ciutat de Balaguer (?).

Un altre tema de reflexió, la rivalitat entre ciutats i pobles. Si parlem de Tarragona i Reus, el carrer de Tarragona, amb el seu gratacels esporàdic i les vistes a la bitlla de Miró, supera amb escreix el carrer de Reus, un de tants normalets minúsculs del barri de la Bonanova. El carrer de Terrassa és un cul de sac menyspreable del barri de Gràcia, però és que el carrer de Sabadell ni tan sols existeix a Barcelona. En canvi el carrer d’Olesa, limítrof entre Sagrera i Navas, apareix com una via ben saludable, al costat de la qual l’infecte carrer d’Esparreguera a Gràcia provoca una pena infinita (sorry Clidice).

Tampoc he entès la «demostració sindical» de províncies i ciutats espanyoles que s’acumulen al Poblenou. Per què, després d’una ciutat (Bilbao) hi ha un regne (Castella)? Per què, contra tot ordre alfabètic, darrera d’Àvila (ciutat i província) hi ha Àlaba (província), i després Pamplona (ciutat) i Zamora (província i ciutat de nou)? Són decisions que desmunten tota mena de lògica. Em temo que continuaré alguns dies amb aquests apunts sense resposta.