El bon americà i l’americà bo

Rylance i Hanks, duet fantàstic

Tot en «Bridge of Spies», la darrera pel·lícula de Steven Spielberg, té un aire lleugerament passat de moda, un estil com d’un altre temps, i no només perquè evoqui els recents i definitivament enterrats anys de la Guerra Freda. Basat en fets reals i amb un guió on han participat els germans Coen (encara que jo mai ho hauria dit), es tracta d’un relat d’espies amb un lleuger toc de thriller, on abunden més les escenes de despatx i les gestions diplomàtiques que no pas les dobles traïcions i els trets de gràcia de les novel·les de LeCarré.

Tom Hanks fa de Jim Donovan, un advocat especialitzat en assegurances a qui encarreguen la defensa de l’espia soviètic Rudolf Abel (Mark Rylance). Som a l’any 1957 i es viu una atmosfera ferotgement anticomunista de manera que els esforços de Donovan perquè prevalgui la justícia són malinterpretats pels seus compatriotes. Gràcies als seus bons oficis, l’advocat és enviat a Berlín perquè negocii un intercanvi, en el qual Abel serà bescanviat per un pilot abatut que prenia fotografies de la Unió Soviètica des de l’aire.

«El pont dels espies» pertany a aquella clàssica tendència del cinema americà que postula que, malgrat que el país no és del tot perfecte i pot contenir algunes pomes podrides, ofereix tot el marc institucional necessari perquè les persones honestes finalment triomfin. És un concepte entre innocent i idealista, que s’adequa molt bé als propòsits habituals de Spielberg i que troba en Tom Hanks el seu còmplice idoni. Em consta que en el nostre país rara és la persona que no hagi detestat Hanks algun cop a la vida; però també és cert que tots hem acabat caient rendits davant d’algunes de les seves recents i magistrals interpretacions. Ningú com ell per representar l’home bàsicament decent, el cavaller sense espasa que en el seu dia encarnava Gary Cooper.

Al seu costat brilla el relativament desconegut Mark Rylance (que ha triomfat recentment com a Thomas More a l’adaptació televisiva de «Wolf Hall» a la vora de l’Enric VIII de Damian Lewis), actor britànic de vast prestigi, que amb una calculada contenció roba totes les escenes on apareix i ofereix, per contrast, els moments més punyents de la pel·lícula. S’hi afegeix un ampli repartiment de completa fiabilitat (Alan Alda, Sebastian Koch, Amy Ryan…) i l’Eve Hewson, la filla de Bono, i el porcí d’en Jesse Plemons, que hem vist a «Olivia Kitteridge» i la segona temporada de «Fargo» com a marit de Kirsten Dunst.

Com es pot veure, tot molt sòlid (potser l’adjectiu que més li escau al film), des de la magnífica reconstrucció del Brooklyn i el Berlín de l’època fins a la magistral fotografia del fidel Janusz Kamiński, passant per una partitura més aviat poc subtil de Thomas Newman. I darrera de tot això, Steven Spielberg com a gran director d’orquestra, el qual aconsegueix que un drama que transcorre la major part del temps en despatxos diversos, esdevingui sempre interessant per una combinació màgica de guió, interpretació i posada en escena.

Se li podria discutir el punt de vista maniqueista, que presenta els soviètics sota una perspectiva molt més negativa que la dels americans, o els missatges obvis que enlletgeixen la conclusió de la pel·lícula (i que la millorarien en gran mesura, si tot acabés en l’estupenda escena sobre el pont de Glienicke). Però el balanç final és clarament positiu: Steven Spielberg continua sent encara un dels grans mestres del cinema popular universal i espero que les satisfaccions que ens proporciona no tinguin una fi propera. L'he trobat en plena forma.