Funcions i disfuncions

I hope it's not Hopper, is it?

El gènere biogràfic és sempre un dels més relliscosos quan es tracta d’escriure un relat no estrictament documental. Com no em cansaré de repetir, la vida dels humans rarament presenta un argument rodó: no abunden els girs inesperats ni les coincidències felices i acaben indefectiblement malament. Per això resulta tan meritòria la sèrie televisiva «Masters of Sex», que partint de dos personatges reals de la història recent (els sexòlegs William Masters i Virginia Johnson) és capaç d’enfilar temporada rere temporada amb una difícil combinació d’impuls dramàtic i plausibilitat biogràfica.

La segona temporada, que abasta des de l’any 1958 fins al 1961, comença just allà on la primera ens va deixar, amb el doctor Masters expulsat del Maternity Hospital pels seus escandalosos estudis sobre el comportament sexual. Aquesta temporada està clarament dividida en dues parts de sis capítols cadascuna. A la primera pota de la temporada el doctor Johnson busca endebades altres institucions que acullin les seves investigacions i es topa repetidament amb els prejudicis de l’època; mentre que a la segona, opta per crear el seu propi institut de sexologia i, després de centrar-se amb les relacions més convencionals, comença a investigar les disfuncions sexuals (començant per la seva pròpia impotència).

Hi ha moltes coses a admirar en aquesta temporada, començant per un sostingut pols dramàtic (i una tensió sexual no resolta, encara que sembli que sí), que no traeix la psicologia dels personatges i que ens fa passar per alt sense violentar-nos les possibles infidelitats històriques. Són interessants les tensions racials que apareixen aquí per primera vegada, com ho és la particular relació amistosa de Virginia amb la doctora DePaul (Julianne Nicholson). S’exploren amb detall els traumes familiars del doctor Masters i es demostra que com a casa no hi ha res. El setè capítol («Asterion»), el que fa reset de la temporada, resulta confús per les seves el·lipsis i salts temporals inexplicats; en canvi el tercer («Fight») és una obra mestra d’escriptura tot ell, ambientat en una habitació d’hotel i amb pràcticament només dos personatges.

Lizzy Caplan i Michael Sheen continuen donant una lliçó superlativa en el capítol interpretatiu. Aquests cop és ell més que ella qui té els moments més compromesos, però Caplan està senzillament preciosa en tots i cadascun dels fotogrames. Annaleigh Ashford, que fa el paper de l’exprostituta Betty Dimello, assoleix per fi categoria de protagonista. Reapareixen Ann Dowd, Beau Bridges i Allison Janney (només en un capítol, ai las!) Altres intèrprets que ja havíem vist abans: Danny Huston (el mig germà d’Angelica), Adam Arkin (el cuiner misantrop de «Doctor en Alaska») o Betsy Brandt (afectada de vaginitis i cunyada de Walter White en la ficció  de «Breaking Bad»).

Tenia dubtes seriosos sobre la seva longevitat, però «Masters of Sex 2.0» manté el pavelló molt alt (tant per intel·ligència com per sensibilitat) i ja ha generat una tercera temporada (amb una quarta emparaulada). Com passa amb els pisos de dimensions molt reduïdes, només puc amollar una vivíssima recomanació: ideal parelles!