Dos Fassbender millor que un (1)

Pocs em discutiran que l’actor germano-irlandès Michael Fassbender és del més interessant que es pot contemplar en una pantalla en els temps que corren; i no només per la seva fascinant presència física. El vaig descobrir a la molt recomanable «Fish Tank» d’Andrea Arnold i des de llavors rarament m’ha decebut. Quan està bé —com a «12 Years a Slave», «Shame», «Inglourious Basterds» o «Jane Eyre»—, resulta esplèndid; però fins i tot en un paper alimentós, com el de la sèrie X-Men, o en un nyap com el «Prometheus» de Ridley Scott, aconsegueix robar tot el mèrit de la funció. Per això, ben pocs dubtes s’oposaren a la idea d’anar a veure el «Macbeth» que Fassbender protagonitza a les nostres cartelleres, especialment després d’haver contemplat el seu vibrant tràiler i de descobrir que també hi surt la Marion Cotillard, una altra que darrerament tampoc fa ni un sol pas en fals.

És sabut que, de tota la producció shakespeariana, «Macbeth» deu ser una de les seves peces més aspres i desagradables, i a més carrega sobre les seves espatlles la tradició teatral més malastruga. Tanmateix aquesta versió supera el handicap inicial i s’incorpora sense dificultats al canon fílmic del bard de Stratford. El relativament desconegut Justin Kurzel dirigeix la tragèdia amb un elevat sentit visual que treu gran profit dels paisatges escocesos, mentre que el que suposo que ha de ser el seu germà (Jed Kurzel) ha compost una música arcaica i decididament adequada. El drama es desenvolupa enmig del fang, la boira i la sang. Els resultats estètics són espectaculars. L'única pega (menor) que li trobo al film és que tots els seus personatges masculins són barbuts i de cares brutes, de manera que costa una mica distingir els uns dels altres.

La parella protagonista està excelsa; més aviat ella que ell, diria jo. Al seu voltant, un munt d’actors britànics d’aquells de carrera reconsagrada i genuflexió obligatòria, com ara Paddy Considine (Banquo), David Thewlis (Duncan) o Sean Harris (Macduff). La versió exhibeix alguns tocs de geni, com el pròleg amb el funeral del fill dels Macbeth, la visió tan prosaica de les tres bruixes, les aparicions fantasmagòriques dels difunts o el bosc de Birnam, que avança a través d’un incendi forestal. Tot allò en definitiva que Shakespeare no recull en el text; però que de segur que ho podria haver somiat.

En resum una versió molt recomanable, si esteu disposats a contemplar brutalitat en estat pur, potser molt més acceptable passat festes. I demà tornem amb Fassbender, perquè encara no he acabat amb ell.