Salinger i companyia

Quan un autor no va sobrat d’inspiració res millor que acudir a la recerca d’alguna anècdota històrica que poder recrear i amanir-la amb detalls autobiogràfics per tal d’aconseguir un híbrid que no es pot confondre ni amb la novel·la ni amb la biografia i que només pot ser anomenat com autoficció. L’expublicista Frédéric Beigbeder, que va saltar a la palestra amb «13,99 euros», acudeix a aquesta fórmula a «Oona y Salinger» (Anagrama, 2016), tot introduint l’ingredient J. D. Salinger, un dels escriptors més venerats malgrat la brevetat de la seva obra, víctima freqüent d’apropiacions literàries [en vam veure una recentment].

Ja des del títol s’anuncia que el llibre tracta de la relació amorosa de l’elusiu prosista amb Oona O’Neill, la filla del dramaturg i premi Nobel Eugene O’Neill. Quan es van conèixer a Nova York l’any 1940, J. D. Salinger era un llarguerut jove de vint-i-un anys, autor de relats inèdits, mentre que Oona era una atractiva promesa de quinze anys, autèntica «It Girl» del moment. L’idil·li fou breu i n’han quedat pocs testimonis. Ell acabaria allistant-se a l’exèrcit i participaria al desembarcament de Normandia, mentre que ella es casava amb Charles Chaplin a qui acompanyaria fins a la mort del cineasta. No consta que Oona i Salinger es tornessin a reveure.

Amb aquest escàs material i l’ajuda de tota la bibliografia que ha pogut trobar, Beigbeder ha muntat un llibre on es diria que hi ha molt més d’especulació que de realitat. Sempre és difícil fer creïbles diàlegs inventats sobre personatges de la història recent i els de Beigbeder juraria que grinyolen:

—La mejor versión es la de Fred Astaire… Cuando baila parece que se deslice…
—Como un patinador con zapatos de talón… [crec que vol dir «tacón»]
—Mmm… ¿Sabe que se le parece un poco?
—¿Ah, sí?
—…
—Lo dice por mi cara alargada.
Sonrisa incómoda.
Suspiro desconcertado.
—Acérqueme el cenicero, por favor…
—Tenga…
—Es verdad, tengo la cara en forma de cacahuete.
—Nada de eso, Fred Astaire es muy guapo.
—Perdone que se lo pregunte, pero… ¿cuántos años tiene?
—Quince. ¿Por qué?
—…
—…
—Por nada…
—¿Y usted?
—Veintiuno…
—…
—…
—Una cosa…
—¿Qué?
—Esoy callada, pero… no me aburro.
—Yo tampoco.
—Me gusta estar callada con usted.
—…
—…
Paro de transcribir este diálogo de besugos porque el lector va a pensar que me dedico a llenar páginas porque sí (lo cual es cierto) o que no le doy  suficiente por lo que paga (lo cual es falso).

L’autor, coneixedor de l’existència d’unes cartes que Salinger envià a Oona durant la Segona Guerra Mundial i que els hereus no li permeten consultar, té tota la barra d’inventar-se-les. I com que l’anècdota li queda curteta, es posa a especular (via psicologia barata) sobre la veritable natura de la relació entre Oona i Chaplin o de com el còctel desengany amorós més estrès post-bèl·lic explicaria tota la narrativa de Salinger. Fins i tot es treu de la màniga una trobada final l’any 1980 sota les voltes Guastavino del famós Oyster Bar de Grand Central Station. Una trobada prenyada de literatura, faltaria més.

Com que Beigbeder no vol quedar al marge d’aquesta bonica història, s’hi immisceix sense cap dret, amb excuses del tipus «jo vaig ser en aquell bar, quaranta anys més tard» o «vaig estar a punt de trucar a la porta de la casa de Salinger, però no vaig atrevir-me». Sense que vingui gaire al cas, l’últim capítol el dedica a explicar com va conèixer la seva actual senyora, vint anys més jove que ell (està establint un paral·lelisme amb Oona i Chaplin?)

No negaré que «Oona y Salinger» és llegeix amb facilitat i un cert interès, com qui pren una copa de blanc fresc; però en el fons (i la superfície) conté literatura de la pitjor espècie, aquella que creu que els bons escriptors inspiren bona escriptura. Per acabar us deixo amb un altre fragment, tan inventat com generador de vergonya aliena.

Me imagino a Salinger riendo demasiado fuerte, bebiendo whiskies de un trago y hablando solo; me imagino al barman preguntándole si le ocurre algo.
—Vamos, tómate una copa conmigo —dice Jerry—. He vencido a Hitler, for God’s sake [els anglicismes intercalats em posen dels nervis].
—No, gracias —responde el barman.
—¡Ya lo creo que beberás, desertor! [Uix!]
Y a Jerry lanzándole al barman a la cara el contenido de su vaso.
—Lámete las mejillas a mi salud, coño! O te abro en canal para ver que tienes en las entrañas… [Frase de total versemblança]
Los gorilas acompañan a Jerry a la calle, expulsado del Stork Club, apaleado, borracho, como Joaquin Phoenix al principio de «The Master» [Beigbeder estableix connexions].
—Era mi mesa, capullo, la mesa seis, esto era mi casa, ¡mamón!
Todo esto es altamente probable [se non e vero…]. Salinger abandonó Nueva York porque ya no le dejaban entrar en ningún sitio. Adolf Hitler experimentó la misma amargura de veterano traumatizado en 1919. Desmovilizado y derrotado, frustrado y ocioso, vencido y fracasado, Jerry huyó para no convertirse en dictador.

Aquesta és la infal·lible Regla d’Or: quan no sàpigues què dir, cita Hitler i el nazisme. Mai no queden malament.