Per la seva resposta, vaig tenir clar que la Magda no mantenia cap relació amb el que jo ja començava a anomenar «el misteri Víctor Català». Però seguia pensant que acaràvem més aviat una invitació a la diàspora que una veritable amenaça. Aquells trossos de vidre indiscretament maragdes indicaven la voluntat poc amagada d’evitar cap accident, però delataven igualment la intenció d’expulsar-nos sense contemplacions de Mary Muntanya.
—Mira —vaig dir-li—, està clar que no pretenien fer mal a la canilla; perquè, si fos així, haurien emprat vidre mòlt i no aquests trossos tan evidents. Només volien espantar-te, com amb les rates al roserar del taxista o l’esquirol al meu microones.
—Es diria que el criminal té una obsessió amb els rosegadors —apuntà el perspicaç Edi.
—En el cas de Magda, no hi hagueren rosegadors a la vista —corregí en Toni—, o sigui que la teva teoria queda sense fonament.
—Bé, cal dir que el gos més petit dels tres…
—El Blanquet —informà Magda.
—El Blanquet —continuà l’idiota Casimir—, a mi sempre m’ha semblat més una rata que un gos. O sigui que potser la teoria sí que s’aguanta i ens trobem davant d’algú que odia visceralment tots els rosegadors.
—De fet, ja no m’importen les seves motivacions —era Magda la que parlava—, sinó que hagin penetrat la meva intimitat. Em sento, com si diguéssim, violada per aquest o aquests intrusos que han sigut capaços d’entrar fins a la meva pròpia cuina.
—Ja no podem negar que algú té les claus de totes les nostres cases —vaig resumir—, cosa que no té cap sentit a menys que ho expliquem amb molt d’esforç de la imaginació.
Magda em mirà uns moments dubitativa i després la seva cara s’il·luminà:
—Però és clar que hi ha algú que té les claus de tots els xalets! Com hem pogut ser tan ximples per no veure-ho?
Quatre parells d’ulls (sense comptar els dels gossos) se la quedaren mirant, expectants. Confessaré, a títol personal, que no tenia ni idea de què estava parlant la Magda.
—A veure, Miquel —us recordo que en Miquel sóc jo—, la primera vegada que vas venir a Mary Muntanya amb la idea de comprar una torre, ¿qui va ser el que va obrir-te les portes i et mostrà els interiors de Villa Florita?
No em calgué gaire reflexió per exclamar tot seguit:
—Òstima, en Sureda!
Gairebé havia oblidat el personatge (segurament perquè només és mencionat als dos primers capítols d’aquesta electritzant sèrie); però com he dit a una altra banda, quan el dinosaure despertà, en Sureda ja era allí (i que Monterroso em perdoni).
—Doncs, a cal Sureda falta gent! —fou el resum que Casimir va fer de la situació.
Un soroll sobtat, provinent de la finestra que s’obria sobre la pica de la cuina, ens va fer girar el cap. Semblava que algú ens havia estat espiant. Només Casimir, que era un idiota certificat, cregué reconèixer a través de l’obertura el rostre de Celest, la dona del quiosc. Talment com els llibres d’Història acabarien confirmant, la droga estova el cervell, però algunes presències poc benvingudes l'estoven encara una mica més. Odiava la Celest i no ho podia evitar.
—Mira —vaig dir-li—, està clar que no pretenien fer mal a la canilla; perquè, si fos així, haurien emprat vidre mòlt i no aquests trossos tan evidents. Només volien espantar-te, com amb les rates al roserar del taxista o l’esquirol al meu microones.
—Es diria que el criminal té una obsessió amb els rosegadors —apuntà el perspicaç Edi.
—En el cas de Magda, no hi hagueren rosegadors a la vista —corregí en Toni—, o sigui que la teva teoria queda sense fonament.
—Bé, cal dir que el gos més petit dels tres…
—El Blanquet —informà Magda.
—El Blanquet —continuà l’idiota Casimir—, a mi sempre m’ha semblat més una rata que un gos. O sigui que potser la teoria sí que s’aguanta i ens trobem davant d’algú que odia visceralment tots els rosegadors.
—De fet, ja no m’importen les seves motivacions —era Magda la que parlava—, sinó que hagin penetrat la meva intimitat. Em sento, com si diguéssim, violada per aquest o aquests intrusos que han sigut capaços d’entrar fins a la meva pròpia cuina.
—Ja no podem negar que algú té les claus de totes les nostres cases —vaig resumir—, cosa que no té cap sentit a menys que ho expliquem amb molt d’esforç de la imaginació.
Magda em mirà uns moments dubitativa i després la seva cara s’il·luminà:
—Però és clar que hi ha algú que té les claus de tots els xalets! Com hem pogut ser tan ximples per no veure-ho?
Quatre parells d’ulls (sense comptar els dels gossos) se la quedaren mirant, expectants. Confessaré, a títol personal, que no tenia ni idea de què estava parlant la Magda.
—A veure, Miquel —us recordo que en Miquel sóc jo—, la primera vegada que vas venir a Mary Muntanya amb la idea de comprar una torre, ¿qui va ser el que va obrir-te les portes i et mostrà els interiors de Villa Florita?
No em calgué gaire reflexió per exclamar tot seguit:
—Òstima, en Sureda!
Gairebé havia oblidat el personatge (segurament perquè només és mencionat als dos primers capítols d’aquesta electritzant sèrie); però com he dit a una altra banda, quan el dinosaure despertà, en Sureda ja era allí (i que Monterroso em perdoni).
—Doncs, a cal Sureda falta gent! —fou el resum que Casimir va fer de la situació.
Un soroll sobtat, provinent de la finestra que s’obria sobre la pica de la cuina, ens va fer girar el cap. Semblava que algú ens havia estat espiant. Només Casimir, que era un idiota certificat, cregué reconèixer a través de l’obertura el rostre de Celest, la dona del quiosc. Talment com els llibres d’Història acabarien confirmant, la droga estova el cervell, però algunes presències poc benvingudes l'estoven encara una mica més. Odiava la Celest i no ho podia evitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada