Segona residència (22): Eunice

Havia arrencat un a un els post-its, i a tots havia llegit el missatge iteratiu i sord d’aquella Víctor Català que demanava socors i res més. Cabut, vaig voler descobrir una pista més i vaig remenar encara el mobiliari, infructuosament. Només en recollir l’escampall de quadrats grocs, producte centrífug de la meva desesperació, vaig descobrir en el revers d’un d’ells un número de nou xifres que començava per «6». Un número de mòbil vaig dir-me.

Vaig emergir a la superfície del jardí i vaig prémer la seqüència de tecles. Van sonar sis tons i després, quan ja començava a pensar que no respondria ningú, una veu femenina:

—Sí? Digui?

Havia trucat amb més empenta que premeditació i ara quedava mut, sense saber què dir, però amb la por al cos de quedar-me sense saber-ne més. Transcorregueren uns segons de silenci que a mi em semblaren minuts, fins que la dona preguntà, temptativa:

—Joan, ets tu?

—No, no sóc en Joan, sóc…, sóc Víctor Català —vaig improvisar.

—Víctor Català? El director del teu diari? Va, fes el favor de no fer bromes. Digues, Joan, des d’on truques? Et noto la veu una mica enrogallada.

—Li repeteixo que no em dic Joan, però crec que potser ens hauríem de trobar per intercanviar experiències i impressions.

—Quan més parles, menys t’entenc.

—Per això mateix, crec necessari que ens citem. Som un parell de desconeguts que potser traurem algun profit del bescanvi d’informacions, si arribem a conèixer-nos. Jo, ara mateix, em trobo a les vores de l’Empordà, però puc visitar altres indrets.

—Doncs jo visc a Barcelona. Li sembla bé que quedem demà a una gelateria del Barri Gòtic?

—Ja m’apanyaré per ser-hi. Per cert, em dic Miquel.

—I jo, Eunice. Res a veure amb cap calçat esportiu.