Cafè letal

Ningú com Álex de la Iglesia per garantir a cadascuna de les seves pel·lícules bons moments d’acció i entreteniment. Que la proporció d’aquests moments sigui més o menys predominant és el que marca la diferència entre les obres merament distretes i les que són totalment reeixides. La seva recent «El bar» pertany més aviat a la segona categoria i representa una millora en relació als seus dos films anteriors.

L’acció se centra en un bar d’allò més greixós i ordinari, on s’arreplega una colla de personatges de variada tipologia. Per motius que convindrà no descobrir, el grup es veu obligat a romandre dins del local, sota amenaça de mort si gosen sortir a l’exterior. Per resoldre la presumpta monotonia del decorat únic, de la Iglesia —com ja demostra en la brillant seqüència inicial, on els personatges són presentats de forma encadenada— recorre a una posta en escena imaginativa i a un guió ple de sorpreses i de cops d’efecte, que potser guanyaria amb una mica més de concisió.

Els actors estan en general molt inspirats, sobretot pel que fa la cantera de característics, part essencial del cinema espanyol. És un goig comptar amb la solidesa de Carmen Machi, Terele Pávez o Joaquín Climent, tot i que és Secun de la Rosa qui brilla a més altura. Fins i tot, la guapa però insípida Blanca Suárez, m’ha semblat molt acceptable. Em temo, en canvi, que Mario Casas no hi ha qui el salvi i que l’únic que sap fer bé és treure’s la camisa.

Tot i ser «El bar» un thriller de to quotidià sense cap pretensió transcendent, amaga una visió molt amarga del gènere humà, on tothom pot esdevenir eventualment un llop per tal de salvar la pell. La seva premissa i el seu desenvolupament són enginyosos. Si retallessin una mica les parrafades messiàniques del personatge del sense sostre i abreugessin el clímax del tercer acte (el punt on de la Iglesia es descontrola a totes les seves pel·lícules), «El bar» seria una obra rodona. Molt recomanable, sempre que no sigueu uns llepafils.