El cinema realista i proper a les qüestions socials dels germans Dardenne ens va oferir fa dos anys aquella meravella de «Deux jours, une nuit» amb la deliciosa Marion Cotillard que tant bon record va deixar. Retornen ara amb «La fille inconnue» una altra història ambientada a la seva habitual Lieja, però que incorpora a la seva filmografia un cert aire de gènere detectivesc.
El seu punt de partida no podria ser més versemblant i comprensible per l’espectador. Jenny Davin (Adèle Haenel) és una metge de família que, després d’una dura jornada laboral, no obre la porta a algú que truca fora de l’horari de la consulta. L’endemà, quan descobreixi que la persona que trucava ha sigut trobada morta a pocs metres de distància d’allí, se sentirà culpable fins al punt d’intentar esbrinar la identitat de la difunta, fins i tot interferint amb la tasca de la policia.
La premissa és interessant i la investigació del possible crim, que no abandona mai el to realista, presenta un gran potencial dramàtic. Malauradament el guió (dels propis directors) avança penosament, amb incidents repetitius que només semblen pensats per allargar l’acció (en certa manera «La fille inconnue» és un seguit monòton de trucades de mòbil i timbres d’intèrfon). El desenllaç del misteri és una mica insatisfactori i el suposat realisme es veu traït per una conveniència del guió que fa del personatge de Bryan un doble testimoni.
En el costat positiu, Adèle Haenel, que porta sobre les seves espatlles tota la pel·lícula, està absolutament convincent, tot i que interpreti una doctora obsessiva i més que perfecta, digna competidora de Mary Poppins. I, curiosament (o no), les escenes del dia a dia d’una doctora de capçalera qualsevol, plantejades en principi com un farciment de la trama criminal, acaben esdevenint el més interessant, i quasi apassionant, que «La fille inconnue» té per oferir-nos.
El seu punt de partida no podria ser més versemblant i comprensible per l’espectador. Jenny Davin (Adèle Haenel) és una metge de família que, després d’una dura jornada laboral, no obre la porta a algú que truca fora de l’horari de la consulta. L’endemà, quan descobreixi que la persona que trucava ha sigut trobada morta a pocs metres de distància d’allí, se sentirà culpable fins al punt d’intentar esbrinar la identitat de la difunta, fins i tot interferint amb la tasca de la policia.
La premissa és interessant i la investigació del possible crim, que no abandona mai el to realista, presenta un gran potencial dramàtic. Malauradament el guió (dels propis directors) avança penosament, amb incidents repetitius que només semblen pensats per allargar l’acció (en certa manera «La fille inconnue» és un seguit monòton de trucades de mòbil i timbres d’intèrfon). El desenllaç del misteri és una mica insatisfactori i el suposat realisme es veu traït per una conveniència del guió que fa del personatge de Bryan un doble testimoni.
En el costat positiu, Adèle Haenel, que porta sobre les seves espatlles tota la pel·lícula, està absolutament convincent, tot i que interpreti una doctora obsessiva i més que perfecta, digna competidora de Mary Poppins. I, curiosament (o no), les escenes del dia a dia d’una doctora de capçalera qualsevol, plantejades en principi com un farciment de la trama criminal, acaben esdevenint el més interessant, i quasi apassionant, que «La fille inconnue» té per oferir-nos.
Tens raó, el context és el més interessant, llàstima del que dius del guió ja que la noia ho fa molt bé i a més a més m'agraden les pelis que retraten el món real de la gent humil.
ResponEliminaDe vegades, contemplar com passa la vida és millor que qualsevol guió.
EliminaSempre he pensat que ha de ser molt dur ser metge, el sentiment de culpa per qualsevol cosa que li passi al pacient ha de ser terrible
ResponEliminaEn aquest cas la morta no era pacient, però sí.
Elimina