Catalunya tintinaire

M’arriba per via conjugal el llibre «Tintinaires de Catalunya», subtitulat «La presència de les aventures de Tintín i Milú en terres catalanes». Fa gairebé cinc anys ja us vaig parlar de «Som i serem (tintinaires)» de Joan Manuel Soldevilla sobre una temàtica pràcticament idèntica. El que ara m’ocupa el va publicar l’editorial Llop Roig l’any 2016 i el firmen col·lectivament David Baker, Jacint Guillem, Joan Trulls i Pau Vinyes i Roig.

Des de fa anys s’afirma que a la descreguda Catalunya, si predomina una fe, és la tintinaire i que, d’entre les moltes comunitats nacionals de fans de Tintín que hi ha al món, la nostra, la catalana, és la tercera en nombre d’associats. Precisament www.1001.cat, amb les seves Trobades tintinaires anuals, i amb la seva dotzena edició celebrada al barri de Les Corts de Barcelona l’any 2016 és a l’origen d’aquest volum miscel·lani.

Com que «Tintinaires de Catalunya» és en definitiva un fanzine ben imprès, més guiat per l’estima que pel bon criteri, el control de qualitat resulta terriblement variable, tant pel que fa a la compaginació com a la fe d’errades. Conté una entrevista amb una bastant senil Conxita Zendrera, hereva de l’Editorial Juventud i primera traductora de Tintín en castellà. També unes entrevistes més sucoses amb els germans Ventalló, fills de l’excel·lent Joaquim Ventalló, el traductor de totes les aventures de Tintín en català, i amb l’Albert Jané, que el substituí després de la seva defunció, per traduir la producció posterior de Moulinsart i companyia.

No falta una història de l’edició de l’obra d’Hergé a Catalunya, un interessant assaig sobre la seva traducció al català, de Pau Vinyes i Roig, i una llista de publicacions sobre Tintín originades al nostre país. Hi ha referència al marxandatge, les botigues especialitzades i les col·leccions de quiosc. De particular interès són les exposicions organitzades entorn al personatge en els nostres museus. Per motius personals la que em toca més de prop és «Tintín a Barcelona» que es va celebrar a la Fundació Miró l’any 1984. Un extens article explica l’estúpida polèmica que llavors s’organitzà.

Comprendreu que a aquestes altures de la pel·lícula, després de tota una vida de tintinaire a l’ombra, poques sorpreses em poden revelar sobre el personatge. Tot i això, no recordo haver llegit mai abans que quan van començar a traduir les aventures al castellà es van plantejar la possibilitat de batejar-lo «Pepito» enlloc de Tintín. M’agafa una suor freda només de pensar-hi (bé, encara van tenir temps d’empescar-se allò del «Profesor Mariposa»). Però el que m’ha fet més goig de tot és llegir la deliciosa carta que Joaquim Ventalló va enviar a Editorial Juventud, tot oferint-se com a traductor en català, després de llegir la versió en castellà que havia perpetrat la senyora Zendrera.

«Senyor Albert Manent

Estimat amic:

He sentit dir que l’Editorial Joventut anava a publicar el Tin Tin en català.

Suposo que ja deveu tenir traductor, cada editorial ja té el seu equip, clan o capelleta. Però us poso aquests mots perquè com que la traducció castellana que s’ha publicat és tan deplorable i el Tin Tin tan simpàtic, queda disminuït amb un text cursi que és llàstima —sigui dit entre nosaltres i sense ganes d’ofendre ningú—, em sabria greu que la traducció catalana fes malbé el personatge, i, per tant, em brindo —si voleu, de franc, encara que em guanyo una mica la vida traduint per a diverses editorials— a revisar el text del que faci la traducció, perquè no n’hi ha prou, com sabeu, amb haver viscut al país, per a collir les nuances o matisos del lèxic, i en català em sabria greu que l’edició fos tan malaguanyada com la castellana.

He dit de franc, si cal. Però que el Tin Tin no quedi una cosa carrinclona en català.

Maneu sempre.»

En un altre ordre de coses, descobreixo que el pròleg del llibre el va escriure Carles Puigdemont, quan ja era President de la Generalitat, potser perquè comparteix la professió de periodista amb el seu col·lega Tintín. Qui li hauria dit que, menys de dos anys més tard, es trobaria exiliat a Brussel·les, precisament la capital de la línia clara?