«Algo en qué creer» és una sèrie danesa del 2017 que passen a Movistar+. El seu títol original «Herrens Veje» (Els camins del Senyor), potser seria més exacte; però cap dels dos títols enganya, ja que es tracta d’un serial travessat per les inquietuds espirituals, una autèntica «rara avis» en el món de la televisió contemporània. Parteix d’una idea d’Adam Price, com s’afanyen a anunciar els crèdits inicials, tot i que no em puc imaginar res més allunyat de la pragmàtica i realista «Borgen» que aquest «Herrens Veje».
La ficció es basteix a partir de la família Krogh, la qual durant més de 250 anys ha proporcionat pastors a l’església luterana. Això és el que tenen de bo les confessions que no obliguen al celibat els seus sacerdots: que permeten establir nissagues eclesials sense necessitat d’incórrer en pecat i que ofereixen als seus ministres la possibilitat de patir tota mena de problemes mundans.
Johannes Krogh, el protagonista, té uns cinquanta anys, una esposa que es professora de literatura i dos fills que no sempre són capaços de seguir els alts designis que el seu pare els hi ha projectat. Kristian, el gran, aviat adopta el paper d’ovella negra i busca solucions espirituals «New Age» als cims de l’Himàlaia. August, el petit, sí que s’avé a heretar la professió i la fe paternes; però una experiència fatal com a capellà castrense en una missió a l’Orient Mitjà el deixarà traumatitzat sense remei.
Com que això és Dinamarca en el segle XXI, a «Herrens Veje» hi ha dones bisbe, pastors borratxos, lesbianisme, addicció als antidepressius, nudisme, i llibres d’auto-ajuda. En certa manera, el material de sempre, l’argamassa escandalosa de tants serials radiofònics d’avui i de sempre; però amb un toc espiritual afegit.
Des d’una perspectiva atea, o simplement escèptica, «Algo en qué creer» fa de mal pair. Abunda en imatges entre oníriques i transcendentals, realisme màgic nòrdic (si pogués ser). I hi afegeix elements indigestos, com unes cançons pop i nyonyes a la banda sonora, un monjo budista que mereix totes les bufetades que li desitjo, i una fe (la dels personatges principals) tan elemental, que és incapaç de moure cap muntanya.
La salvarem una mica perquè al capdavant hi és en Lars Mikkelsen, actor competent, a qui hem conegut i estimat a sèries tan diverses com «Sherlock», «Borgen», «The Killing» o «House of Cards» (fent de premier rus, per cert). Però el final de la primera temporada és de vergonya aliena (i pròpia), un esclat d'histèrics focs artificials sobre el canemàs d’unes creences difícils de sostenir, però molt tele-gèniques.
La ficció es basteix a partir de la família Krogh, la qual durant més de 250 anys ha proporcionat pastors a l’església luterana. Això és el que tenen de bo les confessions que no obliguen al celibat els seus sacerdots: que permeten establir nissagues eclesials sense necessitat d’incórrer en pecat i que ofereixen als seus ministres la possibilitat de patir tota mena de problemes mundans.
Johannes Krogh, el protagonista, té uns cinquanta anys, una esposa que es professora de literatura i dos fills que no sempre són capaços de seguir els alts designis que el seu pare els hi ha projectat. Kristian, el gran, aviat adopta el paper d’ovella negra i busca solucions espirituals «New Age» als cims de l’Himàlaia. August, el petit, sí que s’avé a heretar la professió i la fe paternes; però una experiència fatal com a capellà castrense en una missió a l’Orient Mitjà el deixarà traumatitzat sense remei.
Com que això és Dinamarca en el segle XXI, a «Herrens Veje» hi ha dones bisbe, pastors borratxos, lesbianisme, addicció als antidepressius, nudisme, i llibres d’auto-ajuda. En certa manera, el material de sempre, l’argamassa escandalosa de tants serials radiofònics d’avui i de sempre; però amb un toc espiritual afegit.
Des d’una perspectiva atea, o simplement escèptica, «Algo en qué creer» fa de mal pair. Abunda en imatges entre oníriques i transcendentals, realisme màgic nòrdic (si pogués ser). I hi afegeix elements indigestos, com unes cançons pop i nyonyes a la banda sonora, un monjo budista que mereix totes les bufetades que li desitjo, i una fe (la dels personatges principals) tan elemental, que és incapaç de moure cap muntanya.
La salvarem una mica perquè al capdavant hi és en Lars Mikkelsen, actor competent, a qui hem conegut i estimat a sèries tan diverses com «Sherlock», «Borgen», «The Killing» o «House of Cards» (fent de premier rus, per cert). Però el final de la primera temporada és de vergonya aliena (i pròpia), un esclat d'histèrics focs artificials sobre el canemàs d’unes creences difícils de sostenir, però molt tele-gèniques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada