El robo del siglo - Onegin - Alguna cosa passa al meu cor

L’argentina El robo del siglo d’Ariel Winograd (Filmin) és una estimable aportació al sempre agraït gènere de les pel·lícules de robatoris. Aquí no hi falta un botí elevat, un elaborat pla i un nombrós equip de lladres, tots ells tirant a trempats i poc amenaçadors. El fet que es basi en fets reals no impedeix que sigui molt distreta i amb alguns moments divertits. Si a més l’interpreten actors tan fiables com Guillermo Francella o Diego Peretti, el film ho té tot per proporcionar una estona molt agradable.

Ha de ser molt difícil adaptar el gran Eugeni Oneguin de Puixkin sense perdre bona part de la seva complexitat, en especial el seu loquaç retrat de costums i el seu humor. Les dues versions que conec, l’òpera mestrívola de Txaikovski i el film britànic de 1998, donen prioritat a la trama més romàntica —els amors asíncrons d’Eugeni i Tatiana, el desafiament amb Lenski—, que en el llibre ocupen una part relativament menor. També coincideixen, tant el compositor rus com la directora debutant Martha Fiennes, en el caràcter episòdic gairebé impressionista de la història. Onegin és una pel·lícula preciosista que deixa a la retina moltes composicions magnífiques; no obstant, el seu esteticisme sostrau un cert grau d’ànima als personatges. El problema es reprodueix amb els actors: tant Ralph Fiennes com Liv Tyler ofereixen una imatge impecable, però els hi falta una mica de vida. En tot cas recomanaria el film a tots aquells que apreciïn les sumptuoses produccions d’època amb accent personal.

Intentant reviure l’arravatadora experiència cinematogràfica que va ser RRR per a mi, provo amb altres èxits notables del subcontinent indi. No trigo a adonar-me que Kuch Kuch Hota Hai (Alguna cosa passa al meu cor), el film amb el que Karan Johar va debutar l’any 1998, és una cosa ben diferent. Per començar és tracta d’una comèdia romàntica —segons IndieWire, la millor rom-com que podem trobar a Netflix— de to lleuger i efervescent, i d’argument descriptible en dues línies, malgrat una durada que supera de poc les tres hores (després direu de l’Scorsese…) La cosa va així: una nena es proposa complir l’últim desig de la seva difunta mare, que és ajuntar el pare vidu amb el seu antic amor de la universitat. El problema és que, quan la nena la troba, aquesta enamorada està a punt de casar-se amb un altre home.

Per omplir els minuts d’aquesta minsa trama, s’inclouen un munt d’escenes humorístiques, entendridores per la seva candidesa, i unes renyines amoroses que pel bregat espectador occidental semblaran puerils. No hi falten els números musicals de coreografies frenètiques i ambientacions exòtiques, aquí Irlanda o Escòcia sense que el guió ho justifiqui. El vestuari abunda en colors parxís i «fosforito», molt anys 90, mentre que el product placement —Adidas, Pepsi, Gap, Polo, Nike…— no podria cantar més. No voldria carregar gaire contra els intèrprets, perquè segurament és per motius culturals que em semblen tan mediocres. Les dues dones protagonistes són precioses, tenen els ulls molt blaus i es fan un fart de plorar. El bordegàs principal, Shah Rukh Khan, tenia 33 anys quan va fer la pel·lícula i com a estudiant universitari sembla més repetidor que el John Travolta de Grease. En quant a la nena, és perfectament escanyable. Prometo que la meva propera incursió en el cinema indi no tocarà el gènere romàntic.