Schwerin

Després de la reunificació de les dues Alemanyes la lògica dels nombres hauria exigit que la ciutat de Rostock, amb els seus 200.000 habitants, fos nomenada com a capital del Land de Mecklemburg-Pomerània. Però la veritat és que Rostock te reputació de ciutat ben poc atractiva i es va preferir afavorir Schwerin, que no arriba als 90.000 habitants, però que gasta maneres de vella dama a penes contaminada pels anys de comunisme.

Al centre abunden els edificis d’estil neoclàssic —el museu, el teatre, l’ala nova de l’ajuntament— que confereixen a la ciutat un aire de poder institucional, que per les seves moderades dimensions no arriba a ser asfixiant.

L’edifici estrella i el cor de Schwerin és el palau-castell, seu actual del parlament de Mecklemburg - Pomerània. Envoltat de llacs i amb tota mena de detalls fantasiosos que remeten tant a l’Orient com als contes dels germans Grimm, el palau ens parla d’un temps no gaire llunyans, en els quals Disneylàndia no s’havia inventat encara i la noblesa alimentava la mitomania col·lectiva. Vista la decoració tan Belle Époque, els ducs d’aquí devien estiuejar a Biarritz o a la Riviera. Ara som els turistes de calça curta els que envaïm els seus jardins i prenem un refresc a l’antic hivernacle sense necessitat d’haver fet una revolució.

Llegeixo que Schwerin és la ciutat d’Alemanya amb l’índex de criminalitat més alt. Ningú no ho diria: sembla un lloc tranquil, quasi ensopit. El motiu? Que les ordenances municipals consideren un crim fins i tot viatjar en transport públic sense bitllet. Formes de mirar les coses.

Un món de metros: Fukuoka

Inaugurat el 1981. Serveix una població d'1,3 milions de passatgers.

Tres línies, 30 quilòmetres de vies i 36 estacions.

Una autèntica raresa: colors pastel, pictogrames que personalitzen les estacions i una composició tan abstracta que ni tan sols sembla un mapa. A l'illa de Kyushu.

Barricades i llàgrimes

Prostituta en deshabillé i figura crística: hivern.

Primer les advertències. La novel·la de Víctor Hugo “Les misérables” em sembla un dels llibres més matussers i indigestos que m’han passat per les mans. Tampoc els musicals teatrals constitueixen el gènere que més aprecio. I, en tercer lloc, l’Oscar al millor director que va guanyar l’any passat Tom Hooper em va semblar exagerat per a una pel·lícula tan correcta i amable amb el públic com fou “El discurs del rei”. Amb aquests antecedents, es comprendrà que m’hagi acostat a “Les misérables”, la pel·lícula que adapta el musical de Claude-Michel Shonberg i Alain Boublit, versió de la novel·la homònima d’Hugo i que dirigeix Hooper, amb les degudes precaucions; reticències que foren vençudes tot d’una per un espectacle més que respectable i que proporciona dues hores i mitja de diversió de la més vella escola.

Sí, no es pot negar, “Les misérables” (el film) és melodramàtic en excés, més ple de peripècies del que el seu metratge hauria d’admetre i no s’enduria mai un premi a la subtilesa; però al cap i a la fi aquests defectes ja es trobaven a les pàgines d’Hugo, que són a més d’un didactisme messiànic de difícil digestió. Hooper ha optat per una visió que no intenta dissimular l’origen teatral i potencia els primers plans, cosa que funciona molt bé en els moments introspectius, però que ofega les escenes de conjunt. Per contra, l’ús de la càmera en mà no rutlla gairebé mai. La molt publicitada decisió de gravar els actors cantant en directe mentre actuen (tècnica poc freqüent a l’actualitat, però de llarga tradició al cinema) ja indica l’interès per donar prioritat a la veritat dramàtica sobre la bellesa melòdica, de vegades amb resultats espectaculars.

Aquí serà de justícia mencionar la Fantine d’Anne Hathaway, paper molt breu però que amb el seu “I dreamed a dream” aconsegueix que ni un sol lacrimal quedi eixut i, de passada, una nominació a l’Oscar que ja té gairebé guanyat. Una altra interpretació excel·lent és la de la desconeguda Samantha Banks, que defensa l’Éponine que ja havia fet en escena amb una desimboltura que no sempre demostren altres companys de repartiment més il·lustres. Hugh Jackman (Jean Valjean), consumat (i guardonat) intèrpret de musicals al teatre, se’n surt força bé, més pel seu instint dramàtic i per la intel·ligència amb el que l’administra, que per les seves virtuts vocals.

En canvi l’inspector Javert de Russell Crowe, que ha rebut una mica injustament totes les bastonades, és certament qui ofereix les pitjors prestacions musicals, però no fa ni molt menys una mala interpretació. El Marius d’Eddie Redmayne és molt decent, més pel seu costat heroic que pel de jove enamorat d’una Amanda Seyfried (Cosette) a qui sempre més relacionaré amb aquella fastuosa bajanada de “Mamma mia!” Els Thenardier que componen Sacha Baron-Cohen i Helena Bonham Carter són del tot oblidables, tot i que cal reconèixer que la forma com Tom Hooper presenta la seva gran escena mitjançant primers plans no els afavoreix gens. Deixeu-me afegir que el Gavroche de Daniel Huttlestone no grinyola gens ni mica —fita considerable per a un actor infantil que, a més, canta—; i, anècdòticament, que Colm Wilkinson, qui fou el primer Valjean londinenc, interpreta aquí el petit paper del bisbe de Digne.

Si no ho he dit amb totes les lletres, crec que ho he insinuat: aquesta és una pel·lícula ben poc rodona, on s’hi poden trobar tota mena d’imperfeccions i desequilibris. De vegades peca de sòrdida i grollera (a la taverna dels Thénardier i a les clavegueres), d’altres d’extremadament teatral (l’enclavament de la barricada constitueix un monument al cartró pedra) i, les pitjors, de geogràficament incongruent (en Josep m’ha fet adonar que hi ha escenes filmades a Greenwich (UK) (!!!)). I, si hi penses una mica, per què l’espectador ha d’aplaudir una revolució de pa sucat amb oli de la qual ningú no li ha explicat els detalls polítics? (Bé, sí, perquè el director de casting ha escollit els líders pel seu sex appeal).

Sí, sí, ja podem riure: aquesta tarda, quan la cosa anava acabant, al cinema Verdi el respectuós silenci només era interromput pel frec dels mocadors d’urgència i per les llàgrimes que aterraven sordament a la moqueta. No pas mèrits menors en temps tan descreguts. En cas que decidiu anar-hi, hidrateu-vos abans, hidrateu-vos, i ploreu de gust, que la pel·lícula s’ho val.

BN

Bon Nadal a tots els lectors de bona voluntat!

El catanyol es cura; el català té remei?

Res a veure amb l'apunt, però ho va pintar Lorenzo Lotto i em fa gràcia.

Darrerament em trobareu sovint consultant llibres sobre la correcció o grau d’hibridació del català que utilitzo. No resulta gens estrany; a tots ens passa més tard o més d’hora que sentim una inseguretat filològica fonamental, tan típica d’aquesta terra. I, per acabar-ho d’adobar, no manquen els professionals que fomenten la nostra culpabilitat sense que la seva s’immuti el més mínim.

Per exemple, Pau Vidal, novel·lista, verbívor que confecciona els encreuats d’El País i traductor d’Andrea Camilleri, entre d’altres, que el juny de 2012 va publicar a Barcanova un missalet que no tinc clar si es titula “El catanyol es cura”, “CATANYOL.ES” o “Interferències Castellà -> Català”. En qualsevol cas el seu objectiu és diàfan: advertir-nos d’errors que cometem en l’ús del català pel fet de calcar lèxic i construccions que provenen del castellà.

El llibret, que és menut però suculent, s’articula en 415 entrades breus i s’estructura en tres parts principals (segons la gravetat de les pífies), a les quals s’hi afegeix un resum esquemàtic i un índex alfabètic. Cada entrada consta d’un títol enginyós, un exemple d’ús on l’error apareix ressaltat en vermell, un exemple d’ús correcte (en verd) i gairebé sempre una explicació. El sentit de l'humor acostuma a ser remarcable. Aquí reprodueixo l’article 232:

232. Judici sumaríssim
Exemple d’ús: “D’acord, ens trucàvem, però no vam tenir mai sexe, eh, que consti.”
Ús correcte: “… però no hi va haver mai sexe, eh, que consti.”
Explicació: Col·loquialment, també no hi va haver marro. O, canviant d’esquema, no vam fer mai res. De sexe se’n té de naixement, i l’única manera de no tenir-ne és la castració, literalment.

Com es pot veure en aquest mateix exemple, no totes les errades es poden atribuir al castellà, ja que jo diria que tampoc es correcte declarar “nunca tuvimos sexo” en el context de la frase. Fins i tot trobarem alguna mostra de contaminació amb l’anglès, com a “treballar dur” (que cal dir “treballar molt”). 

La part més discutible és la que defensa la utilització preferent d’un mot per damunt d’un altre, tots dos igualment normatius, però un d’ells més allunyat del castellà. Així, millor “encomanar” que “contagiar”, “acostar” que “apropar”, “casament” que “boda” o “convidar” que “invitar”. No tinc clar que una forma sigui més genuïna que l’altra pel sol fet que s’assembli més o menys al castellà (aquí m’he de posar en mans de Vidal, l’expert), però em sembla un argument com a mínim sospitós per la seva simplicitat. En el cas de “follar” que, a diferència de “joder”, presenta unes sonoritats molt nostres, em resisteixo a postergar-lo en benefici de “sucar”, “cardar”, “boixar”, “pitjar” o “fotre”. No podrien conviure tots ells amigablement?

Deixant de banda aquestes objeccions, “CATANYOL.ES” constitueix un petit tresor de fórmules magistrals que ens estalviarà cometre errors flagrants, però invisibles. Apart d’aprendre que cal dir “sinergia” (mai “sinèrgia”), descobrireu perquè no s’ha de dir “aquí té”, “qui ens manava construir una dessalinitzadora”, “el govern ha fet el suficient”, “porto tres anys a Mollerussa”, “faré tot el possible” o “Com va tot?”

Imprescindible a la farmaciola domèstica de tota llar catalana.

Notes impertinents sobre "El Hobbit"

Els Cavallers de la Porta Rodona

• Rivendell sembla un “ski resort” per a elfs “pijos”.
• Per cert, als elfs els convindria una mica de sol i platja.
• Asterix em diverteix, però no me l’he pogut prendre mai seriosament. El Hobbit sembla que s’hi inspira (Obelix i Panoramix inclosos).
• Malgrat el suposat paper heroic/antiheroic dels hobbits, no hi ha res més arquitectònicament estúpid que una porta rodona.
• La Comarca (o The Shire) sembla l’ecosistema ideal pels teletubbies.
• Cada dia que passa resulta més fàcil endevinar quina part de la pel·lícula és la que reciclaran pel vídeo-joc.
• Amb el retorn del 3D ens haurem d’acostumar a les papallones i els colibrís voletejant en primer pla, no sempre justificats pel guió.
• D’ençà que la vam veure per darrera vegada, crec que Galadriel (Cate Blanchet) ha estudiat en profunditat els vídeos i les maneres de Cher.

Gandalf i Cher

• Em temo que Gandalf (Ian McKellen), també.
• El mag Radagast “El Marró”, amb el seu trineu tirat per conills i les seves tècniques franciscanes de reanimació d’eriçons és una mala idea que caldria condemnar a l’oblit.
• Els nans es caracteritzen per la seva nàpia considerable, amb l'excepció de Kili, que constitueix l'esquer per les espectadores adolescents (i els espectadors gais de qualsevol edat). Suscita qüestions pertinents sobre la legitimitat del seu llinatge.

Kili, o el Justin Bieber dels nans

• Si finalment les àligues acaben sent el “deus ex machina” de totes les aventures escrites per Tolkien, perquè ningú no pensa a utilitzar-les d’entrada com a mitjà de transport prioritari?
•  La idea de convertir l’obra de Tolkien en un musical és DESAFORTUNADA. I soporífera.
• Gandalf és un explotador egoïsta d'éssers bàsicament bondadosos. Algú ho havia de dir. 

Un món de metros: Dallas

En homenatge al recent difunt Larry Hagman, el tren lleuger de la ciutat texana de Dallas de gairebé dos milions d'habitants.

Obrí l'any 1996: 138 quilòmetres de vies, quatre línies, seixanta una parades.

Mapa matusser amb format "cremallera" i una ampliació de la zona centre, indici indubtable que el disseny podria ser millorable.

El Hobbit turista

A diferència de la trilogia d’El Senyor dels Anells, la qual m’havia llegit sencera dues vegades, a penes sabia res de la novel·la El Hobbit, si no és que tractava dels seus antecedents i que el seu to era més lleuger, com correspon a una obra pensada pels infants. De totes maneres, davant de l’imminent projecte cinematogràfic de Peter Jackson, no calia si no fer una mica de números per veure que alguna cosa no quadrava. La trilogia d’El Senyor dels Anells, tal com Tolkien la va escriure, deu ocupar unes 1.600 pàgines, mentre que El Hobbit amb prou feines arriba a les 300 planes. La versió cinematogràfica de la trilogia va ocupar nou hores ben llustroses repartides en tres cintes i, encara que alguns episodis de l’original s’eliminaren (Tom Bombadil!, s’exclama algun fan) i certs detalls de la trama es passaren una mica per alt, l’adaptació es pot considerar gairebé un triomf. En canvi, esmerçar el mateix metratge i la mateixa estructura de tríptic per traslladar a la pantalla un llibre que no arriba a la cinquena part dels anteriors, sembla tant una abominació narrativa com una maniobra destinada a escurar-nos les butxaques durant tres anys consecutius pel simple fet que la majoria dels mortals estem disposats a comprar-li a Peter Jackson qualsevol bunyol sobre la Terra Mitja que ens vulgui vendre.

I tot aquest paràgraf introductori per acabar dient que, un cop superat l’entrebanc del naixement del meu nebot Roger, hem passat alegrement per taquilla per empassar-nos El Hobbit: un viatge inesperat, amb la seguretat que les seves tres hores menys deu minuts contindrien molta palla, com així ha estat. I és que el seu argument és d’una simplicitat que contrasta ofensivament amb la seva durada. Tot plegat, una colla de tretze nans, patrocinats pel mag Gandalf, convencen el sedentari hobbit Bilbo a partir a la recerca d’aventures i a recuperar la seva terra perduda, arravatada pel drac Smaug. I, de moment, no hi ha més.

Els 166 minuts del film es demostren incapaços d’ensenyar més que el principi de l’aventura i, per tant, són dramàticament soporífers, s’allarguen fins els límits del tedi i en alguns casos només es justifiquen per l’oportunitat que ofereixen de tornar a veure els actors de la saga anterior (Ian Holm, Hugo Weaving, Cate Blanchett), ja que argumentalment no aporten res. En succeir les dues aventures en un mateix univers, es fa difícil fer concordar l’atmosfera èpica d’El Senyor dels Anells amb el to més juganer d’El Hobbit i, malgrat alguns moments de violència, aviat queda clar que aquí realment ningú no està en perill i que, per tant, no cal patir, encara que s’enfrontin tretze nans amb un milió d’orcs. 

No tot a aquest primer porticó d’El Hobbit és negatiu. L’elecció de Martin Freeman pel paper de Bilbo sembla adequadíssima, tant pel seu aire insegur i familiar, com per la seva màgia i el seu caràcter entranyable (res a veure amb el Frodo psicòtic d’Elijah Wood, que també fa aquí un cameo inútil); Freeman sembla haver nascut per fer de hobbit a la vida civil. El Gandalf d’Ian McKellan i sobretot el Gollum d’Andy Serkis continuen figurant entre els trumfos de la pel·lícula. De fet, la llarga escena entre Bilbo i un Gollum d’espectaculars prestacions computeritzades és un dels grans moments del film. En quant als tretze nans que ens acompanyen al llarg de tot el viatge, amb l’exclusió del Thorin de Richard Armitage, són tan grotescos com indistingibles i francament no conviden a cap empatia.

Els fans acèrrims i acrítics d’El Senyor dels Anells de Jackson, que semblen ser els únics destinataris d’aquesta pel·lícula (a la manera dels nens molt petits, a qui res els agrada més que la repetició d'un conte conegut), gaudiran de retrobar-se amb la vibrant música de Howard Shore, amb les vistes aèries d’una Nova Zelanda de postal i amb alguns decorats familiars com els de Rivendel i la Comarca. Potser perquè hi ha hagut molts temps morts durant els quals t’hi podies fixar, l’estètica del film (encara que m’asseguren que és la mateixa) m’ha semblat molt més llepada que a la sèrie original.

El Hobbit: un viatge inesperat, amb les seves arítmies de guió, els seus farciments incomprensibles i els episodis que no condueixen enlloc, és una obra fallida que només se salva pel que té de déjà vu d’un precedent immensament superior i universalment admirat. Ara dic que no, però d’aquí un any, quan s’estreni El Hobbit: La desolació de Smaug, qui sap si no tornaré a caure en la temptació per donar-me el plaer de dir pestes de Peter Jackson una vegada més. Encetarem una nova tradició nadalenca.

La culpa fou del txa-txa-txa (no pas del català)

La (pobra) llengua catalana ha generat una sèrie de danys col·laterals, dels quals no en té cap culpa, però que tots els seus usuaris hem de carregar sobre les espatlles, com si d’un pecat original es tractés. Bé, d’originalitat ja li’n queda poca als arguments que afirmen que el català és difícil, que els seus parlants el destrossem i que existeix una mesura àuria de perfecció només a l’abast dels escollits. Si aquesta cantarella persisteix, es deu en gran part a la nostra fluctuant autoestima, que es demostra més feble quan toca a les qüestions lingüístiques.

Albert Pla Nualart, qui durant 25 anys va fer de corrector a l’AVUI i que actualment és responsable lingüístic de l’ARA va escriure “Això del català” (labutxaca, març de 2011) per donar veu a un desig de simplificar la gramàtica de la nostra llengua. El subtítol ja ho diu ben clar, “Podem fer-ho més fàcil?” Per descomptat no el motiva un rampell frívol, ni una adhesió tardana a allò que s’anomenava “català light”, sinó més aviat apropar el català als seus parlants i evitar aquesta imatge imposant que tant espanta als forasters que han vingut per quedar-se. Els seus arguments són irreprotxables i es poden resumir de la forma següent: si hi ha normes de la gramàtica catalana que després de gairebé un segle de la seva redacció per part de Pompeu Fabra encara repugnen els seus usuaris, potser el problema és de les normes i no pas dels usuaris. D’exemples que il·lustren la tesi, Pla en cita un niu: l’indefugible “lo” neutre, l’abstrusa diferenciació entre “per” i “per a”, el canvi i caiguda de preposicions, les combinacions mai emprades de duets de pronoms febles…

L’origen d’aquestes normes, una interpretació no sempre acurada de la llengua dels nostres clàssics medievals, fou una aposta de Fabra qui, de totes maneres, mai no va excloure la seva revisió i eventual canvi. Han sigut alguns fabrians i el seu immobilisme, més que no pas el llegat del Mestre, els que han barrat el pas a una discussió a fons sobre els nostres fonaments gramaticals i resulta una mica trist que un llibre com “Això del català”, tan raonable i poc precipitat, pugui resultar escandalós per a alguns. Són aquells que consideren l’abandonament de qualsevol de les nostres regles enrevessades com una traïció a l’esperit de la llengua i una cessió al predomini del castellà. No sempre és així, com demostra el triple sistema d’adverbis de lloc (ací/aquí/allí), postulat per Fabra en evident calc del castellà, i que mai no ha fet fortuna entre els parlants.

Per descomptat, la penúltima paraula sobre aquestes qüestions la té l’Institut d’Estudis Catalans, però és tot un consol que algú amb coneixements i experiència, com és Albert Pla Nualart, reconegui que algunes normes abstruses caldria revisar-les i se solidaritzi de pas amb els soferts usuaris. El llibre es complementa amb un recull d’articles que l’autor va publicar a l’AVUI, articles que, a diferència del que és habitual en premsa quan es tracta de filologia, no són ni dogmàtics ni repressius, sinó que més aviat proposen preguntes obertes i ofereixen alternatives.

Possiblement al cor de tot catalanoparlant seriós resideix un filòleg aficionat, per tant no crec que a ningú se li escapi la importància d’aquest llibre, que tanmateix exhibeix també grans mostres d’humor. Abans de deixar-vos per avui, permeteu-me que citi el que diu Pla Nualart sobre una de les nostres espècies més malignes.

Els mestretites, una versió molt nostra del pedant, desconfien de la naturalitat. Viuen en la consciència del pecat i, tot i haver-lo purgat amb dolorosos rituals d’iniciació, no es deixen anar mai. Gasten una llengua tan correcta que costa d’entendre. De tant empollar la normativa l’han convertit en una cotilla que els fa caminar enravenats. 

Una característica dels mestretites és que corregeixen els altres, de vegades enmig d’una conversa, i que senten una gran satisfacció quan tot és molt complicat. El que els fa més por és que algú els ho simplifiqui, perquè llavors part del terrible esforç que han fet esdevé inútil.

Wismar

A la costa de Mecklemburg, Wismar és una altra entrada al catàleg patrimonial de la Humanitat com a ciutat quintaessencialment hanseàtica. Té una plaça major amb algunes bones façanes i una font ornamental que ara ja no dóna aigua, però que ha esdevingut el símbol de la ciutat.

El seu port vell és prou pintoresc i va aparèixer en el “Nosferatu” de Murnau. Ara el que s’estila és comprar arengades a les parades que hi ha a les barcasses i menjar-se-les a peu dret sota un cel inclement. També hi trobareu un parell de “caps suecs”, les restes d’unes figures d’Hèrcules barroques que servien per amarrar els vaixells fins que una barcassa finlandesa se’ls va carregar.

Passejant de nit em topo amb el bust de Gottlob Frege, matemàtic que, com a un dels fundadors de la lògica moderna, sempre ha comptat amb la meva fervent admiració. No sabia que era fill de la vila. L’estàtua es troba als terrenys de la St-Marien-Kirche, de la qual només queda el campanar i un muret que perfila la planta de la seva nau. En aquestes terres que pertanyien a la DDR s’han dut a terme moltes restauracions en els anys posteriors a la reunificació. Si haguéssim vingut deu anys abans, segurament Wismar ens hauria semblat encara més melangiós.

Fora de la llei

Tots els que ens entestem a utilitzar la llengua catalana estem acostumats a viure amb l’ai al cor, ben segurs que en un moment o altre incorrerem en un error flagrant que ens condemnarà al rebuig i l’ostracisme de les autoritats filològiques que, com tothom sap, constitueixen l’única autoritat que reconeixem tots els catalanoparlants. Encara així, de vegades l’involuntari atac a la gramàtica sorgeix de zones aparentment segures on mai no hauries pensat que existia cap perill i et trobes trepitjant en fals allà on més mal et podia fer. El descobriment l’he fet tot llegint el molt recomanable “Això del català” d’Albert Pla Nualart i ara miraré d’explicar-vos-el. No el llibre, només el descobriment.

En català existeixen substantius que es formen a partir de verbs i verbs que es formen a partir de substantius, aquest fet pot arribar a produir duets de verbs més o menys sinònims, més o menys redundants. Considereu per exemple:

influir, influència, influenciar
posar, posició, posicionar
veure, visió, visionar
dissecar, dissecció, *disseccionar

Fixeu-vos en l’asterisc que estigmatitza el darrer verb, senyal inequívoc que “disseccionar” no és normatiu. Efectivament no el trobareu ni al Fabra, ni al DIEC2 (ni al Diccionari de l’Enciclopèdia). Llegiu el que, en canvi, diu el DIEC2 sobre “dissecar”:

Sembla doncs que aquest verb ha de servir, si us plau per força, tant per l’anàlisi detallada d’un ésser viu (i, per extensió, de qualsevol altra cosa) com per descriure la pràctica de la taxidèrmia. Curiosament l'única accepció que reconeix la llengua més viva és la que apareix aquí en segon lloc, és a dir la de preparar un animal mort. Comprendreu la meva consternació en descobrir el meu delicte de lesa llengua, atès que mantinc des de fa gairebé quatre anys un bloc de nom “disseccionari”, bloc que intenta fer contorsionismes amb el llenguatge, però que manté la façana del que sap on reposen els seus peus.

Afortunadament Pla Nualart és partidari de canviar la normativa, quan atempta de forma repetida el sentit comú dels parlants del carrer, fet que em fa sentir una mica menys culpable. Estic segur que em donarà suport el dia que inicii la meva vaga de fam a les portes de l’Institut d’Estudis Catalans per aconseguir la legalització del verb “disseccionar”. Per acabar-ho de rematar, llegiu la deliciosa anècdota que cita:

Un eminent filòleg estava fent un dia una conferència sobre l’enorme bibliografia que té al seu abast l’estudiós de la llengua catalana, i per donar-hi més èmfasi va acabar dient: “Ja veieu que la tenim ben disseccio…”. Però es va frenar a temps, al caire mateix de la incorrecció, va agafar aire i ho va rematar amb un impecable: “...ben dissecada”. A fe de déu!

La maledicció de la Bond Girl (3 de 3)

L’argument més sòlid que recolza la teoria sobre el poc futur que tenen les actrius que fan de noia Bond l’aporta Ursula Andress, icona per excel·lència de tota la sèrie. La seva presència en agressiu biquini blanc a “Dr. No” (1962) marcaria tot el futur estètic (tòrrid però sovint insignificant) de les successives acompanyants de l’espia amb llicència per matar, almenys fins que el mateix James Bond/Daniel Craig superés aquest moment “Venus sorgida de les aigües” a “Casino Royale” (2006). Confio que ningú no em contradirà, si afirmo que Andress és una actriu inexistent. El seu únic paper digne de menció a la Història del Cinema Universal, apart de l’Afrodita de “Furia de titanes” (memorable gràcies als efectes especials de l’immens Ray Harryhausen), serà el de Vesper Lynd a la inclassificable “Casino Royale” de l’any 67, on Bond era a la vegada David Niven i Woody Allen. Amb això queda tot dit.

Maud Adams

Abans de mencionar altres noies Bond caigudes a l’anonimat i la desgràcia, serà bo recordar la sueca Maud Adams, l’única que ha fet doblet a la sèrie de pel·lícules oficials i a més amb dos personatges diferents. Aparegué primer com a secundària a “The Man with the Golden Gun” (1974) i després a “Octopussy” (1983) com a titular de ple. No ho va fer del tot malament, potser perquè va ser una de les menys explosives noies Bond i per tant va haver-se d’esforçar a actuar una mica; però la seva carrera posterior caigué en una digna mediocritat.

Daniela Bianchi

Cronològicament la segona de la llista fou Daniela Bianchi (“From Russia with Love” (1963)). Era atractiva, però algú se’n recorda d’ella? No m’estranya, perquè va abandonar l’actuació el 1968, amb només 26 anys. Claudine Auger, després de la seva intervenció a “Thunderball” (1965) ha mantingut una carrera discreta a França, però sense cap rellevància internacional. I què em dieu  dels noms de Maryam D’Abo (“The Living Daylights”, 1987), Izabella Scorupco (“GoldenEye”, 1995), Carey Lowell (“Licence to kill”, 1989), Jill St. John (“Diamonds are Forever”, 1971), Mie Hama (“You Only Live Twice”, 1967), Tanya Roberts (“A View to a Kill”, 1985), Denise Richards (“The World is not Enough”, 1999) o Lois Chiles (“Moonraker”, 1979)? Si alguna d’elles us sona, segur que és per la raó equivocada, encara que he de confessar una certa parcialitat envers Chiles, que gaudí d’un paper prominent al famós “Gatsby” (llavors) de Robert Redford. En quant a la Richards, mereix tota mena d’aplaudiments i corones de llorer per haver representat no només la més improbable de les científiques nuclears de la història del cinema, sinó de tota la història de la Humanitat. Un triomf d’incompetència que encara fa riure ara als addictes a la sèrie.

Denise Richards, eterna aspirant al Nobel

De les noies-esquer més recents, com són Olga Kurylenko (“Quantum of Solace”, 2008) o Naomie Harris (“Skyfall”, 2012), el feixuc veredicte de la Història dirà la seva, quan toqui. Naomie Harris té almenys un futur assegurat com a Eve Moneypenny i certament la noia apunta bones maneres.

I he deixat pel final dos casos propers i oposats a la vegada, agermanats per una similar caiguda en l’oblit. Començaré per la morena Barbara Bach (“The Spy who Loved Me”, 1977), que no ho va fer pas malament al costat de Roger Moore, i d’ençà que conegué Ringo Starr al rodatge de “Cavernícola”, no ha emprenyat ningú d’altre. En altres paraules, es va retirar l’any 1986 per confirmar la maledicció entorn de la qual se centren aquests articles.

I arribem així al punt més baix de la sèrie, al nadir de la ignomínia pel que fa a noies Bond. Cal presentar doncs a Britt Ekland (“The Man with the Golden Gun”, 1974), també coneguda com Miss Mary Goodnight. Aquesta sueca, avui encara de bon veure, té l’honor d’haver assolit una sima d’ineptitud interpretativa sense parió en la seva intervenció a la saga 007. El nom us serà familiar perquè va estar casada amb Peter Sellers i mantingué una sonada aventura amb Rod Stewart: el tipus d’activitat ofensiva que t’assegura una certa perdurabilitat a la premsa britànica sensacionalista. Res a veure amb allò que coneixem com a art dramàtic.

Britt, no et van dir que no toquessis cap botó?

Un món de metros: Montevideo

Metro de Montevideo

La capital de l’Uruguay amb el seu milió tres-cents mil habitants pot presumir d’un mapa de la xarxa del metro molt ben dissenyat. Parteix de les pautes marcades pel model original londinenc, però té una personalitat pròpia indicada pels fons de color negre, pels angles poc arrodonits i per la presència d’alguns carrers de la ciutat (en gris).

L’únic problema que presenta aquest mapa és que Montevideo no té metro. L’Uruguay, un dels països més petits i menys poblats d’Amèrica del Sud, pateix d’un indissimulat complex d’inferioritat que sovint supera autoerigint-se com la Suïssa americana. Marco Caltieri, dissenyador uruguaià que visqué molts anys a la veïna Buenos Aires s’inspirà en el vell mapa del seu metro per inventar-se la xarxa del de Montevideo. La ficció ha anat més enllà de la cartografia i es pot consultar la seva pàgina web amb fotos d’algunes de les seves estacions. També s’ha editat un llibre sobre el qual el dissenyador gràfic Walter Idiarte afirma: “Este libro nos define aún más que la ocurrencia de Onetti de contar gauchos hasta llegar a 33”.

Metro de Buenos Aires

El Hobbit pot esperar

Hollywood proposa i déu disposa. 

La nostra intenció inicial era assistir aquest divendres a l’estrena del darrer escurabutxaques de Peter Jackson, perquè la resta del cap de setmana es presentava complicat; però ha calgut fer un canvi de plans d’última hora a causa d’un esdeveniment inajornable, com ha estat el naixement del meu segon nebot, en Roger. Si abans va ser la meva germana petita la que ens va donar la sorpresa, ara la duplicació de la jove generació familiar ha vingut de part del meu germà.

En una primera impressió, Roger —tres quilos nou-cents impecablement acabats—ens ha semblat un noi discret i entenimentat, que ha preferit dormir sense molestar-se a fer compliments a les visites. Prou sé que és massa aviat per treure conclusions, perquè en aquest punt de partida tot està per escriure, per això els nadons són tan engrescadors. 

Benvingut, Roger, gràcies per aportar la teva involuntària felicitat; mirarem de correspondre-la!

La maledicció de la Bond Girl (2 de 3)

Continuo amb deesses menors, per les quals uns bons acabats i algun detall circumstancial ens han fet pensar que eren bones actrius. Així que confessaré la meva flaca per Eva Green, que a “Casino Royale” (2006) està per berenar-se-la i dóna rèplica perfecta al principiant Daniel Craig; però malgrat el seu auspiciós debut amb Bertolucci l’any 2003, encara és massa d’hora per jutjar si la noia té futur o ha estat cremada per la llegenda (i per Tim Burton).

Segurament Carole Bouquet (“For your eyes only” (1981)) no assolirà mai cap cim interpretatiu, però té un glamour que se’l trepitja, cosa que curiosament de poques noies Bond es pot afirmar malgrat la llegenda que les acompanya. Va debutar amb Buñuel, ha treballat amb Coppola, té un César a la millor actriu, va fer de model per Chanel i mantingué una relació més duradora del que és raonable amb Gerard Depardieu. Potser els seus mèrits són poc consistents, però recordeu que anem camí avall, i que pitjors simulacres d’actriu trobarem aviat.

Halle Berry (“Die Another Day” (2002)), amb permís de Judi Dench, deu ser l’única Bond-Girl amb un Òscar a la butxaca. El va guanyar abans de tenir cap relació amb 007 i serà matèria de debat si tot el que ha fet després s’aguanta per enlloc, “Cloud Atlas” inclòs. La mossa és indubtablement guapa —i amb això ja satisfà el barem de la sèrie—, però no estic segur que la seva carrera no vagi de corcoll.

Jane Seymour (“Live and Let Die” (1973)), apart de tenir nom de reina anglesa, va aconseguir els seus majors èxits a la televisió de fa bastants anys, amb coses com “Capitanes y Reyes” o “Doctora Quinn”, mèrits que no són com per tirar coets.  Si us ho preguntaven, asseguraríeu que Kim Bassinger (“Never Say Never Again” (1983)) és una actriu coneguda amb més de trenta anys de carrera consistent a l’esquena; però, si us atureu a pensar, des de “L. A. Confidential” (1997) no ha fet res de bo. I a continuació us preguntareu si el que havia fet abans tenia cap gràcia, més enllà del seu indiscutible valor com a combustible eròtic.

Walken, Jones i Bauchau, el trio de la benzina

Encara que no fos tècnicament una noia Bond, sinó més aviat la concubina de l’antagonista (un desastrós Christopher Walken), Grace Jones (“A view to a kill”, 1985) també podria ser inclosa com una de les damnificades pel contacte amb 007. Direu que la Jones no és exactament una actriu (i amb prou feines una cantant), sinó més aviat una icona. Com a tal funcionava prou bé en una pel·lícula que, deixant de banda la cançó de Duran Duran, era un cúmul de despropòsits. Degut a les limitacions expressives de la jamaicana, no sorprèn que la seva carrera fílmica no progressés; però almenys cal reconèixer que va saber trobar el que potser seria l’únic vehicle on podia enquibir-se sense prendre mal.

I fins aquí, algunes mitjanies; molt pitjor serà el que vindrà al proper capítol.

La maledicció de la Bond Girl (1 de 3)

Diana Rigg (no està imitant Nico)

No sé què m’agafa ara amb les noies Bond, entreteniment més propi dels barons heterosexuals en edat de masturbar-se, que no pas d’aquest madur blocaire amb al·lèrgia a les pistoles. No crec que la culpa sigui de la recent estrena de “Skyfall”, apreciable incorporació al canon, on tècnicament no hi havia millor noia Bond que l’anciana Judi Dench. Potser té més a veure amb l’apunt de la setmana passada sobre una illa de sorra (“Sandy”!), amb Jane Seymour invocada al pensament, i el fet que internet escriu recte amb rengles torçats.

Ja ho diré d’entrada que la franquícia de James Bond m’és bastant indiferent i només la respecto pel seu considerable pes a la cultura popular i a les arques de les agències publicitàries del fi de segle XX (i principi de l’altre). Per tant, tot el que es refereix a moltes d’aquestes noies m’ha arribat pràcticament d'oïdes o via Viquipèdia. Encara així no puc negar que existeix una mala reputació bastant estesa que assegura que l’actriu que comparteix pantalla i llit amb James Bond no farà res de bo a la resta de la seva carrera i probablement a la resta de la seva vida. Vegem doncs, mitjançant un estudi de camp molt poc científic, si la llegenda negra està o no justificada.

Per evitar l’atac dels negacionistes començaré per les excepcions a la regla, és a dir les noies Bond que han transcendit el seu paper i per les quals, de fet, el seu contacte amb la franquícia ha estat una nota al peu de pàgina al bell mig d’una insigne carrera. És de justícia citar en primer lloc Diana Rigg, que feia de Tracy di Vincenzo a “On Her Majesty’s Secret Service” (1969), un títol peculiar perquè fou l’única vegada que George Lazenby encarnà Bond; però també perquè l’agent 007 es casava amb la mossa protagonista. Que Tracy morís abans dels crèdits finals fou l’inevitable peatge que calgué pagar per assegurar la continuïtat de la depredació amorosa de l’agent amb llicència per cardar, fet que no impedí que la Rigg fes una composició memorable del seu paper. Res de sorprenent per a qui entre 1965 i 1967 va donar la rèplica de forma magistral a Patrick Macnee/John Steed a “Els Venjadors”. Dubto que cap nen de la meva generació hagi oblidat aquella sardònica Emma Peel, pur protofeminisme pop enfundat en làtex negre i ecos del “swinging London”.

Diana Rigg, una dona magnètica i sexy com poques noies Bond ho serien abans o després (les fotos no li fan justícia, cal veure-la en viu), té la immortalitat assegurada gràcies a “Els Venjadors”; però durant les dècades següents bastiria una sòlida carrera teatral que l’ha convertit en una de les grans dives de l’escena britànica (i li ha proporcionat, a més, el títol de Dame de l’Imperi). Només la seva escassa presència cinematogràfica li ha impedit el reconeixement mundial del que gaudeix ara Helen Mirren, tigressa escènica de similar calibre.

 

I, ja que he mencionat “Els Venjadors”, caldrà parlar d’Honor Blackman (“Goldfinger” (1964)), que també fou partner de Patrick Macnee a la mateixa sèrie televisiva entre 1962 i 1964. Precisament fou aquesta intervenció la que li serví com a targeta de recomanació per interpretar el paper de Pussy Galore quan ja vorejava els 40 anys, potser la noia Bond més granadeta de la història, encara que amb mèrits que salten a la vista. Permeteu que comenti aquí que la tradició exigeix que la majoria de companyes sexuals de 007 exhibeixin uns noms que són obscens jocs de paraules. Pussy Galore, que vol dir alguna cosa similar a “Xona a dojo”, se’n du la palma del mal gust. No culpeu però la Blackman, que ha mantingut una carrera posterior respectable i de llarga durada, com solen fer les bones actrius britàniques. Que a més sigui republicana militant augmenta la meva admiració per ella.

Continuant amb les actrius immunes a la maledicció, Michelle Yeoh (“Tomorrow never dies” (1997)) compta amb l’eximent que juga a una altra lliga, la molt especialitzada de les actrius expertes en arts marcials. Com que, en el moment que la seva carrera va intersecar amb James Bond, el seu prestigi estava més que fonamentat a les produccions “made in Hong-kong”, li perdonarem les seves episòdiques intervencions posteriors com a personatge “ètnic” al cinema de Hollywood, sobretot si entre elles es compta el fabulós “Tigre i Dragó” d’Ang Lee. Els erotòmans del broc gros la troben poc recautxutada pel seu gust (prejudicis racistes!); però cal dir que la Yeoh, que a més és bona actriu, va donar perfecta rèplica al Brosnan de torn.

En salvem alguna més? Sí, però ja serà demà divendres.

Pobres mascles

El cinema de Cesc Gay m’agrada perquè sempre posa en primer terme les relacions humanes i ho fa amb subtilesa i veritat dramàtica. M’imagino que tots els actors del país pagarien per intervenir a les seves pel·lícules, donades les possibilitats que ofereixen els seus guions i per això és fàcil de comprendre que a “Una pistola en cada mano” (títol poc afortunat) hagi pogut aplegar un repartiment somiat amb algunes de les primeres figures de l’escena nacional.

La cinta s’articula en diverses històries successives inspirades per la pregunta ben explícita: de què parlen els homes, quan no els senten les dones? No, no espereu converses sobre sexe i futbol; Gay i el seu coguionista Tomàs Aragay demostren una mà molt fina per descriure a través de diàlegs a dos les pors, les mentides, la frigidesa sentimental i l’autoengany que afligeixen el mascle urbà. Potser mai abans el director s’havia mostrat tan dur amb els seus personatges, als quals contempla malgrat tot amb una irònica pietat. Com molt bé observa Júlia Costa, aquesta visió unànimement negativa del gènere masculí no sembla ofendre cap correcció política, mentre que un retrat equivalent dedicat a les dones seria titllat immediatament de misogin.

La veritat és que “Una pistola en cada mano” es deixa veure molt bé, té un guió excel·lent i retrata una Barcelona fotogènica i immediatament reconeixible. A més compta, com ja he dit, amb grans actors, tots oferint el millor d’ells mateixos. Deixeu-me destacar entre els meus favorits, Ricardo Darín, Eduard Fernández, Luis Tosar i Leonardo Sbaraglia; i entre elles (perquè també hi ha elles) Candela Peña i Clara Segura; però no es pot ser injust amb Leonor Wattling, Cayetana Guillén-Cuervo, Jesús Cámara, Eduardo Noriega, Alberto Sanjuan i Jordi Mollà. Molt recomanable per ambdós sexes.

Moments estel·lars de la humanitat

Una amiga d’aquelles que m’envien sovint Powerpoints de flors i gats em fa arribar aquest missatge d’indubtable utilitat pública:

ESTE MES DE DICIEMBRE 2012 SI TIENE LO QUE DICEN

Cada vez aprendemos más de los chinos, así que hay que creerles..............
 
Proceder según indicaciones y esperar 4 días ! !


Leer bien las indicaciones que se detallan líneas abajo


Por si acaso los chinos de Feng Shui tienen razón... 
Este año, Diciembre tendrá 5 Sábados, 5 Domingos y 5 lunes.

Esto sólo sucede cada 824 años.
Los Chinos le han denominado el saco del dinero.
Mándale esto a todos tus amigos y a tus enemigos también, según cuenta la leyenda, recibirás dinero dentro de 4 días.
Según los chinos de Feng Shui el que no lo envíe o comparta se quedará pobre.
Yo en particular no voy a dejar pasar esta oportunidad, y te lo envío con el mejor de los deseos ¡Por si acaso!

En un primer moment he quedat impressionat per aquesta oportunitat única de viure una experiència que no és a l’abast de tots els mortals: 824 anys, poca broma! La il·lusió m’ha durat uns cinc segons, el temps necessari per recapacitar i adonar-me que un mes de desembre amb cinc dissabtes, cinc diumenges i cinc dilluns no té rés d’extraordinari. 

Perquè es produeixi només cal que el dia u de desembre caigui en dissabte. Calcular quan es tornarà a repetir el fenomen no requereix d'operacions complicades: cada any la data avança un dia de la setmana —si l’1-12-2012 cau en dissabte, l’1-12-2013 serà diumenge i l’1-12-2014 dilluns—, excepte en anys de traspàs com el 2016, que s’avancen dos dies; per tant, l’any 2018 l’u de desembre tornarà a ser dissabte. No costa gaire veure que els intervals entre desembres començats en dissabte poden fluctuar entre cinc i onze anys, considerablement menys que els 824 anys anunciats.

De forma més general, tots els mesos de 31 dies (siguin o no desembre) contindran cinc vegades el dia de la setmana amb que comencin així com els seus dos dies consecutius. L’any 2011 tant el gener com l’octubre començaren en dissabte i per tant tingueren cinc dissabtes, cinc diumenges i cinc dilluns; però de la mateixa manera podríem haver singularitzat el mes de juliol d’enguany amb els seus cinc diumenges, cinc dilluns i cinc dimarts.

Investigant una mica l’origen d’aquest missatge víric i terriblement erroni, observo que l’alta freqüència d’un fet que es pretén presentar com inusual ha propiciat que la seva propagació es repeteixi periòdicament, almenys durant els darrers cinc anys, el que no diu res de bo sobre el criteri que té segons qui per repetir acríticament tot el que li cau a les mans.

En quant a la referència als xinesos sembla que afegeixi la pàtina de misteri i saviesa ancestral imprescindibles per colar-nos un gol amb més facilitat; tot i que això de “los chinos de Feng Shui” sona com si aquest Feng Shui fos aquell evasor de capitals i mecenes artístic de Madrid que acaba d’escapolir-se de la custòdia policial.

Dit això, jo en particular no deixaré passar aquesta oportunitat (no són temps per menysprear diners obtinguts sense esforç), i us ho envio amb el millor dels desitjos. Per si de cas!

Família feliç

Una mica intoxicat per “Anna Karènina”, darrerament he caigut en el vici de classificar les famílies d’una manera o d’una altra segons el seu grau de felicitat, encara que lamentablement les deficitàries guanyin per majoria. Un dels casos més inesperadament feliços l’he trobat en un llibre amb un títol que em va enamorar a primera vista pel seu caràcter tan suggeridor: “Siempre hemos vivido en el castillo” (Minúscula, 2012).

El títol és bo, però encara millor si la novel·la comença així (ara tradueixo de l’anglès):

Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que amb sort podria haver nascut dona-llop, perquè els dits mitjos de les meves dues mans tenen la mateixa llargària, però m’he hagut d’acontentar amb el que tinc. Em desagrada rentar-me, i els gossos, i el soroll. M’agrada la meva germana Constance, i Richard Plantagenet, i l’“Amanita phalloides”, el bolet letal. La resta de la meva família són morts.

Shirley Jackson, l’autora de “We have always lived in the castle”, tingué una vida breu (San Francisco, 1916 - North Bennington, Vermont 1965) i al món literari anglosaxó preserva un prestigi una mica gris, però durador. El seu conte “The Lottery” és un dels més antologats i polèmics de la llengua anglesa. Es publicà per primera vegada al “The New Yorker” del 26 de juny de 1948 i relata un ritual ancestral situat a una població de l’Amèrica més idíl·lica, on tots els seus habitants participen en una loteria on el “premi” consisteix en la lapidació del guanyador. Una visió tan pessimista de la natura humana irrità profundament els lectors benpensants de l’afirmatiu món de la postguerra, els quals inundaren la redacció de la revista amb cartes iracundes que, en certa manera, confirmaren la condició de clàssic de “The Lottery”. 

Shirley Jackson també és l’autora de “The Haunting of Hill House” (1959) [“La maldición de Hill House”, Valdemar 2008], potser el súmmum del gènere de “cases encantades” (amb permís d’Usher i Poe), que Robert Wise va dur al cinema l’any 1963  (amb Julie Harris i Claire Bloom) i va firmar així un cim equivalent del llenguatge cinematogràfic. Crec que, amb molt poca imaginació, aquí el film es va titular “La casa encantada”.

“Siempre hemos vivido en el castillo” no participa però de cap element sobrenatural i comparteix amb “The Lottery” una ambientació a una Arcàdia rural americana, plena de misantropia i de violència a penes reprimida. Com s’ha vist a la cita inicial, Mary Katherine/Merricat (gat alegre) Blackwood és la veu que ens guiarà per aquest univers, i com a tal és un exemple modèlic de la narradora de la qual no et pots refiar.

La situació de sortida: els Blackwood, família distingida de la comarca, es convertiren en empestats socials, quan en un sopar memorable de sis anys enrere, quatre dels seus membres moriren per enverinament d’arsènic. Els supervivents —Constance, acusada principal i finalment absolta; l’oncle Julian, seriosament afectat per la ingestió del verí i l’omnipresent Merricat, la germana menor— viuen reclosos a casa seva en un ambient malaltís fet a mitges de culpa i rituals. Només Merricat surt dos cops per setmana a fer les compres imprescindibles i recollir o retornar llibres de la biblioteca, una sortida que l’enfronta amb la franca hostilitat del poble. La visita d’un cosí que pretén seduir Constance i trencar aquest aïllament viciós, precipitarà els esdeveniments amb conseqüències tràgiques. O potser no tant.

És difícil classificar “Siempre hemos vivido en el castillo”, que no s’assembla a res que hagi llegit. Ni té elements sobrenaturals, ni terrorífics; no hi ha suspens, ni enamoraments, ni pulsions sexuals explícites; podria contenir un misteri criminal, de fet el conté encara que sigui tractat amb displicència, però la revelació final no sorprendrà ningú. El que sí que té és una poderosa veu narradora —més candorosa que els divuit anys que confessa, això sí, boja com una cabra en una família on tots estan una mica tocats—. El llibre és un triomf d’atmosfera i de neguit, on no hi és absent una certa tendresa capgirada. Un autor que ve al cap, si se’m permet la còmoda comparació, és un Tim Burton en el vessant menys truculent.

Pont platònic

Com qualsevol home hormonalment funcional a qui deixen sol a casa durant un llarg cap de setmana, m’ha faltat temps per abocar-me a una orgia de sexe, alcohol i greixos saturats…

No, ara parlant seriosament, el que he fet és treure la meva capsa de Zome i prosseguir amb la investigació del fascinant món dels poliedres, on sempre s’hi poden descobrir noves relacions, dualitats sorprenents, simetries múltiples i ecos que ens transporten a la matemàtica clàssica dels grecs. Vegeu, com a exemple, la foto de dalt dels cinc cubs que es poden inscriure a un dodecaedre, un model que no em cansaria de contemplar i que m’ha fet molta companyia durant el matí d’avui. Igual que m’ha fet molta il·lusió aprendre un teorema nou, el del dèficit angular de Descartes, senzill d’entendre i de ràpida aplicació.
Em pregunto perquè l’estudi dels poliedres, tan ple d’equilibri i de bellesa, no ocupa un espai més important al currículum matemàtic de l’educació primària i secundària. Bé, la resposta ja la sé: perquè a la vida pràctica amb els cubs, les piràmides i els prismes es pot tirar perfectament; que icosaedres, cúpules geodèsiques i cuboctaedres són construccions massa complexes que difícilment et trobaràs al carrer, dignes d’interès només per arquitectes, enginyers i dissenyadors.

I tanmateix, crec que en els poliedres, regulars o irregulars, rau un gran futur, que no passaria però per aquest món virtual, ja que aquests cossos (com tots els cossos que valen realment la pena) s’han de mesurar amb el tacte amorós dels capcirons dels dits, experiència que (paradoxalment) no és gens digital. De cara a la promoció vindria molt bé un best-seller que posés de moda la geometria clàssica, encara que Plató —malgrat l’amor que professo pels seus sòlids— és potser massa eixut i elevat per avenir-se a una dramatització amb ganxo. Millor escollir Arquimedes, que compta amb una biografia mig inventada, però curulla d’escenes amb possibilitats de guió. Qui s’apunta a un thriller culte de títol “El manuscrit Arquimedes” en el qual Charles Darwin acaba revelant-se com l’assassí?