Esguerradet

Què poc m’ha agradat la darrera novel·la de Màrius Serra! Es titula “Plans de futur”, va merèixer el premi Sant Jordi de 2012, s’ha publicat aquest any, ja va per la segona edició a Proa i va ser una de les triomfadores de la Diada de Sant Jordi. 

“Plans de futur” reconstrueix la vida de Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967), matemàtic tetraplègic que estudià de forma autodidacta i, ajudat per la seva família, vencé múltiples dificultats fins esdevenir un dels nostres científics més reputats internacionalment. Per les seves circumstàncies personals es comprèn que Màrius Serra se sentís atret per aquesta història de superació que destil·la un missatge d’esperança davant de les contrarietats; però la biografia de Sunyer, per molt admirable que sigui, no dóna prou material com per bastir-ne una novel·la. Per això Serra hi ha hagut d’afegir uns elements inventats i una mica melodramàtics que francament se m’han fet difícils d’empassar per la seva manca de versemblança psicològica.

La novel·la està articulada en capítols numerats amb nombres primers (estratègia similar a la de Mark Haddon a “L’incident del gos a mitjanit”, però utilitzada de forma més arbitrària) que recullen moments escollits de la vida de la família protagonista. La narració es du a terme en una incòmoda segona persona del singular o del plural a càrrec de narradors diversos que de vegades no han estat presents a les accions que descriuen i tanmateix se les expliquen a qui les han protagonitzat, fet que produeix un efecte ben artificiós.

Si el procediment és tècnicament matusser, el contingut del que es narra és d’un costumisme domèstic, fat i pla, mancat de qualsevol interès. No hi falten els jocs de paraules, marca de la casa, però en aquesta ocasió m’han semblat particularment puerils i poc inspirats. I en el cas d’algunes figures de llenguatge que es repeteixen com a tret unificador (el vocatiu “pare, paret” dels nassos) la irritació produïda ha estat indubtable.

En resum, literàriament m’ha fet l’efecte que “Plans de futur” fa aigües pertot arreu, amb l’excepció del seu aspecte divulgatiu “light” (almenys ara ja sé qui fou Ferran Sunyer i Balaguer); però tampoc tinc clar que èticament la maniobra de Màrius Serra es sostingui. M’imagino que la família Sunyer no ha deixat hereus supervivents i per això l’escriptor es pot permetre llicències com les d’implicar figures històriques recents en jocs lúbrics inventats o (encara pitjor) embolicar-los en una trama pròpia d’un serial de sobretaula. No sóc gens amic d’advocats i, si “Plans de futur” m’hagués agradat una mica, no ho diria; però crec que aquí és necessari posar una denúncia. Encara que només sigui al jurat del premi Sant Jordi 2012.