Després de la potentíssima obra mestra que fou “Carlos”, Olivier Assayas es refugia a l’evocació amb aromes autobiogràfics de la seva joventut a “Després de maig” (“Après mai” (2012)). No cal dir que aquest maig del títol és el de 1968 i l’acció del film s’inicia precisament l’any 1971. Segurament pesa molt en l’apreciació (positiva) del film que el seu director i qui això subscriu siguem de la mateixa quinta (onze mesos amunt o avall), ja que “Après mai” juga molt amb la complicitat generacional.
Pel·lícula coral, tot i que centrada a la història de Gilles (Clément Métayer), un estudiant d’art amb vel·leïtats revolucionàries i un destí final al món del cinema (l’alter ego d’Assayas, no cal ni dir-ho), recull tots els signes del seu temps: les assemblees i el ciclostil, Londres i Katmandú, els porros i l’heroïna, el cinema experimental i la música psicodèlica, el sexe lliure i el sexe que no ho és… “Après mai” no presenta una trama pròpiament dita, només una successió episòdica de vivències en les quals m’hi he sentit còmode (la meva adolescència va ser una mica més “arrecerada”, per entendre’ns), però m’hi he reconegut més per la música que per la lletra.
Interpretada gairebé en la seva totalitat per actors no professionals, amb el que això implica de frescor (i algun rol menor no gaire reeixit), en general funciona molt bé; amb un ritme que fa passar dues hores com si res. Assayas, a més, amb una càmera molt fluïda, procura filmar-ho tot de la forma més imaginativa. Música molt ben escollida a càrrec d’acústics i lisèrgics com Syd Barrett, Nick Drake o The Incredible String Band.
Gairebé sense personatges adults i amb una ambientació ambígua amb una cama a la ciutat i l’altra als afores silvestres, la pega més gran que li he trobat és la retòrica encartronada d’alguns diàlegs; però, no hi poden fer res: són francesos de classe mitjana tirant a alta. Nostàlgica i amablement crítica, agradarà sobretot als que iniciaven la joventut al principi dels 70; però interessarà també als curiosos de la història quotidiana recent.
les pel·lícules franceses no m'estiren massa.
ResponEliminaJomateixa, per estirar-se millor una gandula ;p
EliminaAl contrari que jomateixa, França és el meu referent cultural de joventut com m'imagino que deu ser el teu, Allau. Malgrat la retòrica (però potser també per això: ahir era ahir i avui comença ara mateix), serà fàcil trobar-hi complicitats.
ResponEliminaSí, Enric, era el meu referent i la llengua estrangera que vaig aprendre al batxillerat.
EliminaDoncs jo vaig insistir a veure-la i em va decebre una mica, la tristor dels personatges (realment no reia mai ningú, al maig del 68?) se'm va fer feixuga, no ho sé. A més, l'actriu que fa de primera nòvia del protagonista realment està poc reeixida (suposo que el teu comentari va per ella). Ara recordo una cita que em van dir l'altre dia: "si no puc ballar, no és la meva revolució".
ResponEliminaEm va encantar sentir Soft Machine, això sí.
Potser tenia les expectatives molt altes....
És cert, Gemma, que aquell jovent es prenien a si mateixos molt seriosament. I sí, la primera nòvia és una actriu horrorosa. Potser et distancien massa generacions per passar-t'ho bé amb la pel·lícula.
ResponEliminaAra m'has fet sentir jove! :)
ResponEliminaDiuen que sentir-se jove és el que compta, però és que tu ets objectivament jove, o sigui que no tens motiu de queixa!
Elimina