Vides vistes

De vegades em sorprenc reflexionant sobre com han canviat les coses en vida meva tecnològicament parlant, sovint a una velocitat que jo diria superior a la de generacions anteriors. Perquè no és només que hagi contemplat el naixement de noves tècniques i aparells, sinó que també he estat testimoni de la seva defunció en un temps molt més breu del que caldria esperar. Així he viscut ascendències i caigudes imprevisibles com les de les cassettes, el Letraset, el ciclostil, la fotocòpia o el CD, mentre que altres inesperades extincions es perfilen a l’horitzó com, per exemple, la de les sales de cinema.

Però ara volia referir-me al canvi d’actitud en relació a la fotografia, més en concret al que es podria anomenar fotografia personal, la que reprodueix instantànies de la vida privada de l’autor i el seu entorn. Qui sigui soci de Facebook ja sap que, qui més qui menys, tothom cau en la temptació de publicar una foto que testimonia que el sospitós en qüestió ha estat allí. I perquè jo ja tinc una edat, però a tots ens consta que les generacions més tendres senten una veritable obsessió per documentar al minut les seves anades i vingudes al wàter i més enllà mitjançant l’art de l'autoretrat fotogràfic, fins a l’extrem que autoretratistes contumaços com Rembrandt o Van Gogh sentirien vergonya aliena. 

Aquest escrupolós reportatge sobre la vida pròpia pot fregar el patetisme quan la vida pròpia no dóna més de si i el narrador compulsiu es retrata insistentment sobre un fons fix (per no parlar del depriment gènere, amb derivacions eròtiques, de la foto davant del mirall del lavabo).

Cada vegada és més freqüent veure com algú fotografia amb el seu mòbil els productes d’una botiga, bé per compartir-los a les xarxes socials, bé per demanar el parer de la seva parella sobre la conveniència d’adquirir-los. En alguns restaurants que volen mantenir el seu prestigi comença a prohibir-se la fotografia i retransmissió frenètica de tot el que se serveix a taula (per cert, apunteu entre les extincions cantades, la de la càmera fotogràfica no professional: el telèfon/tauleta/giny-del-moment ja farà el fet).

Us recordo que això no sempre fou tan democràtic ni acumulatiu i que per a generacions anteriors la fotografia es limitava a les grans ocasions (matrimoni, servei militar, fi de batxillerat o sortida dominical davant del monument a Colom amb ruc de cartró inclòs) i era sempre de pagament. Quan vaig néixer, als anys 50, corrien ja càmeres d’ús “amateur” tot i que encara s’envoltaven d’una certa mística, com si calguessin coneixements esotèrics per utilitzar-les. Afortunadament la mare tenia interès i traça per documentar els nostres primers anys, i m’adono ara que no tots els companys de generació poden gaudir d’un reportatge similar.

En aquella època no era tan estrany com és ara passar per la vida sense deixar una estela iconogràfica. Em sorprèn (i molt) que la primera vegada que vaig ser a París als dotze anys o el meu inter-rail d’estiu amb l'Ernest no estiguin documentats gràficament.

Les prioritats eren unes altres. No tinc cap imatge com a “aide-memoire”. Recordo tot el que era important. Perfectament.