Netsukes (2): japonaiserie

Foto de Kusakabe Kimbei (pels volts de 1870)

L’exposició “Japonisme” (exhibida al Caixafòrum fins el 15 de setembre) va arribar-me primer en el format bidimensional del seu primorós catàleg (avantatges de conviure amb algú que ha participat al muntatge) i només bastant més tard vaig gaudir de la seva versió 3D, que és com haurien de veure’s d’entrada aquestes coses.

El terme “japonisme”, d’origen francès i que jo llegia aquest estiu per primera vegada, denomina la influència que tingué la cultura japonesa sobre l’estètica occidental de finals del segle XIX i principis del XX. Aquesta precisa delimitació en el temps té molt a veure amb la peculiar història del Japó a l’era moderna. Malgrat que durant el segle XVI s’havien començat a establir relacions comercials amb Occident, on els jesuïtes portuguesos hi tingueren molt a dir, aquest inicial idil·li amb el catolicisme acabà com el rosari de l’aurora amb un considerable saldo de màrtirs. El 1639 s’establí el “sakoku”, política d’aïllament que tancaria les seves fronteres fins que el comodor americà Matthew Perry en forcés la seva apertura l’any 1854.

El contacte reprès amb una cultura de la qual Europa a penes coneixia algunes porcellanes de joc de te adquirí veritable furor de “trending topic” per a una societat de prosperitat burgesa assedegada de sorpreses i novetats exòtiques. Els importadors europeus d’art feren el seu agost, ja que els japonesos no semblaren gastar gaires manies per desprendre’s del patrimoni nacional. La moda japonesa ho envaí tot, principalment des del seu aspecte més pintoresc i superficial: ventalls oberts sobre el canapè i la senyora de la casa vestida amb un quimono per a l’ocasió. Edmund de Waal, de qui escriuré alguna cosa més als propers capítols, ja ho diu: “… el “japonisme”, la manera apassionada i creativa que havia tingut Occident de malentendre el Japó durant més de cent anys”.

No tothom va participar del malentès amb la mateixa intensitat, o almenys hi hagué qui ho va fer amb una mica de dignitat estètica, com seria el cas de James McNeill Whistler, Vincent Van Gogh o Henri de Toulouse-Lautrec, tres figures que entengueren i reproduïren les subtileses nipones sense perdre l’ànima pròpia.

A l’exposició de Caixafòrum s’hi troba una mica de tot, des de l’explotació mercenària de l’orientalisme fins al producte genuí. Si la pintura i la foto “amb quimonos” sovint entra de ple en el kitsch (sobretot si la protagonitza la reina d'Espanya), el japonisme aplicat al disseny i la decoració pot presumir d’algunes belles mostres de mobiliari o de ceràmica, encara que les peces de més qualitat provinguin del propi arxipèlag japonès amb obres ben conegudes (però igualment excelses) d’Hokusai o Hiroshige. La visita paga la pena perquè convida a reflexionar sobre la pol·linització cultural, perquè toca diversos registres estètics tots similarment plaents i perquè algunes obres de l’exhibició bé que s’ho valen.

Joan Miró al seu periode groc.

Com a nota a peu de pàgina, també s’hi poden veure exposats tres netsukes bastant senzills i poc inspiradors. No fingiré que sóc un expert en aquestes subtileses del disseny oriental (fins fa quatre dies no sabia què coi era un netsuke), però per a qui encara ho ignori el tranquil·litzaré dient-li que tot serà explicat al seu degut moment.