Tot aquest anar i venir de netsukes s’originen, esclar, amb la lectura de “La llebre amb ulls d’ambre” d’Edmund de Waal (Quaderns Crema, 2012, amb una traducció que sona molt bé de Carles Miró), un llibre que ha enamorat a tots aquells que s’hi han acostat. Com indica en el seu subtítol, aquesta és la història d’una herència transmesa a través dels anys entre els diferents membres d’una família fins arribar a mans de l’autor, un ceramista britànic que decideix investigar retrospectivament el camí seguit per aquest llegat i les circumstàncies que el van acompanyar.
El més curiós d’aquesta herència és que es compon d’unes dues centes cinquanta figuretes d’ivori i de fusta, representacions naturalistes o grotesques o estilitzades de tota mena de subjectes, animals, vegetals o humans, costumistes, fantàstiques, eròtiques o còmiques. Són els esmentats “netsuke”, una mena de fermalls que es duien al cinturó per tancar una bossa que hi penjava a la manera d’una butxaca. Esdevingué popular al segle XVII com a complement dels kimonos masculins i de mica en mica anà sofisticant el seu disseny fins a esdevenir obres d’art amb entitat pròpia.
El viatge de descoberta de de Waal s’inicia al París del Segon Imperi i salta de ciutat en ciutat (i fins i tot de continent en continent) per seguir el rastre de la singular col·lecció. El que es dibuixa a grans trets és la història de l’ascendència i caiguda d’una família de jueus d’Odessa, emmarcada en els grans esdeveniments dels darrers cent cinquanta anys i salpebrada amb noms importants de l’alta cultura (com ara Proust o Hoffmansthal). De Waal ho explica amb elegància, empatia (tan necessària davant d’actituds antisemites) i un punt de malícia narrativa. No revelaré cap secret si dic que alguns “girs del guió” són tan satisfactoris pel lector que només confirmen que la realitat supera sempre la ficció (de forma no tan allunyada del que vam descobrir a la pel·lícula sobre Rodríguez/Sugarman).
El motor secret d’aquest bloc sempre ha sigut la relació impensada i fèrtil entre entitats inicialment alienes i inconnexes, per això “La llebre amb ulls d’ambre”, que enfila amb un cordó màgic dos cents cinquanta netsukes, cinc ciutats i moltes vides, sembla un llibre tan afí a aquesta casa. Absolutament recomanable, especialment per a qui senti algun interès pel món d’ahir, del que escrivia amb tanta autoritat Stefan Zweig.
Entre la destrucció i la reconstrucció del món. Un llibre deliciós que navega constantment entre la realitat i la ficció fins construir el personatge principal del relat: el narrador. Certament, una història que s'adiu molt amb "The daily avalanche".
ResponEliminaSi algú s'hi vol entretenir, en vaig parlar a propòsit de "La biblioteca de la fi del món" a Bereshit.
Enric, per adir-se tant amb el meu món, ja veus que he estat l'últim que ha parlat del llibre. Però val més tard...
EliminaCom m'alegra que l'hagis gaudit i que, a sobre, hagis trobat aquesta delícia de pop. Màxima connexió! Tindrem més netsuke, espero.
ResponEliminaKalamar, hi haurà una mica més. De netsuke, vull dir.
EliminaPrenc nota per llegir-lo. Gràcies per portar-lo
ResponEliminaSegur que no te'n penediràs, timamót.
EliminaAquest pop sembla un marcià de Tim Burton!
ResponEliminaBé, Santi, els marcians de Burton tenien una clara inspiració de ciència-ficció japonesa.
EliminaLa gent inteligent relaciona les coses més aparentment distants. No surto a comprar-me aques llibre perquè a aquesta hora no hi ha cap llibreria oberta però sé que ben aviat el tindré entre les mans.
ResponEliminaCrònica clavada.
I sé que t'agradarà, Glòria.
Elimina