Netsukes (4): Butterfly, Madame Butterfly

De vegades les casualitats o el destí lliguen allò que el sentit comú menysprearia. Els finals de juliol i principis d’agost d’aquest any 2013 han conjurat simultàniament l’exposició de “Japonismes” del Caixafòrum, la lectura de “La llebre…” d’en de Waal i les darreres representacions al Liceu de “Madame Butterfly”.

L’òpera de Puccini participa totalment del moment “japonista”, no endebades va ser estrenada l’any 1905, quan la mirada cap a l’Orient feia furor. He de confessar que no l’havia vista mai representada en viu (el que no deixa de ser curiós, després de vint anys d’acèrrim abonat al Liceu). Com a subscriptor del torn E, em corresponia assistir-hi el 22 de juny de 2006, el mateix dia en que morí la mare. Aquesta circumstància malastruga ha postergat el gaudi de la Madama fins ara mateix i l’ha tenyida de tons ben poc propicis.

No sé si la producció d’enguany coincideix amb la del 2006: és austera i no abusa d’exotismes, encara que la decoració minimalista no deixa de ser un tòpic del nostre imaginari. Patricia Racette, trenta anys més gran del que el seu paper requereix, està més que estupenda i demostra que al teatre aquestes nimietats no sempre són un obstacle. En quant a l’obra en si, m’ha agradat força, encara que al segon acte sembla que no passi res (apart de l’“Un bel di vedremo”). Puccini, un autor sempre sota sospita entre els membres més exquisits de l’afició, demostra aquí (com ho fa també a “Tosca” o a “La Bohème”) que és pot fer un melodrama concís, amb cap i peus i que aconsegueixi emocionar.

Carroll, Lewis Carroll, no va imaginar mai que Puccini escriuria una òpera sobre una japonesa digna de compassió que carregava sobre les seves espatlles un nom tan ridícul com el de “Madame Butterfly”. Explicat de forma més literal, el “butterfly” de Carroll es redueix a una mosca de la mantega, dibuixada per Teniel amb suprema obediència.