Eduardo Mendicutti (Sanlúcar de Barrameda, 1948) fa prop de quaranta anys que redacta la crònica social i sentimental de l’homosexual ibèric en democràcia. La seva última novel·la “Otra vida para vivirla contigo” (Tusquets, 2013), superada una reticència inicial m’ha semblat un dels seus llibres més rodons i intel·ligents.
El protagonista, un escriptor madur que viu a Madrid, estableix una relació amb un jove regidor socialista d’un municipi gadità. A les lògiques dificultats per mantenir la continuïtat d’un inici prometedor a tants quilòmetres de distància, s’hi afegiran els obstacles del dia a dia, donat que el jove polític sembla tenir més activitats i pretendents del que qualsevol humà podria suportar. L’aparició del passat en forma de proposta matrimonial acabarà de complicar les coses, tot dibuixant un triangle de futur més que dubtós, molt a l’altura dels nostres temps on l’adulteri ja no és el que era:
—Los maricones de antes no éramos así, joder. Los maricones de antes éramos siempre desordenados, promiscuos, comíamos cualquier cosa a deshoras, no nos quedábamos en casa por la noche, ni amarrados, la familia era fundamentalmente un coñazo y, encima, entre nosotros no podíamos ser adúlteros.
—Me temo, cariño —me dijo ella—, que ya no tienes edad para ser un maricón de los de antes.
Com veieu, Mendicutti comenta amb humor els riscos de la “normalització” homosexual, així com les servituds de fer-se gran. Passen per aquestes pàgines crítiques poc velades a la correcció política, a les noves formes de relació que ens imposa la tecnologia (hi trobareu correu electrònic, molt FB, molt whatsapp i molta premsa digital) i també a la maledicència:
Esta es una novela escrita por la maledicencia. La gente es capaz de endosarle a cualquiera otra vida a fuerza de habladurías, chismorreos, cotilleos, difamaciones, calumnias. Y la verdad es que esa vida inventada por las malas lenguas puede llegar a ser muy desagradable, pero también muy entretenida, muy intrigante, muy emocionante.
Pel to d’aquest aclariment final, es diria que l’autor ha patit en carn pròpia aquesta maledicència i seria fàcil identificar-lo amb el protagonista. De fet, hi ha moltes coincidències entre l’un i l’altre: edat, professió, poble natal, ciutat on viu… La fictícia novel·lista Paloma Guillen a penes oculta la molt real Almudena Grandes, bona amiga de Mendicutti (i pel fet de fer-la sortir a la novel·la, li va dedicar una columna enfervorida a EL PAÍS). També, segons llegeixo a la Wikipedia, “Eduardo Mendicutti tiene una plaza en su honor en su ciudad natal, Sanlúcar de Barrameda, donde también apadrinó la "Glorieta de la Igualdad Social", aportando un manifiesto pro-igualdad grabado en el monolito que alberga dicha Glorieta junto a otro monumento”, detalls aquests que coincideixen punt per punt amb el que s’explica a la novel·la.
Però seria un error interpretar-ho com una ficció en clau de realitat, perquè el novel·lista juga precisament amb la nostra credulitat a partir d’un narrador poc fiable. ¿Ens trobem davant d’una gran història d’amor que supera totes les dificultats o tot plegat es redueix a la lectura errònia i interessada d’un rebuig?
I, per si el que té “Otra vida para vivirla contigo” de saviesa narrativa, de perspicàcia social, de sofisticada ambigüitat, no fos suficient, s’hi podria afegir la seva inimitable gràcia (barreja de tradició “marica” —aquelles amigues viperines de malnom la Bipolar o la Standard’s & Poor, aquelles lletres de bolero o de ranchera— i d’estirabot contemporani). Ja sé que toca dir que Mendicutti no és un esplèndid escriptor de novel·les gais, sinó un escriptor gai d’esplèndides novel·les; però la veritat és que, si el lector entén, s’ho passa el doble de bé.
—Ernesto Méndez te va a gustar. Pero tú no eres su tipo. Ernesto Méndez siempre ha tenido novios raros.
¿Raros? He tenido novios eslavos, novios brasileños, novios chaperos, novios chulos de putas, novios delincuentes, novios culturistas, novios estrípers, novios seminaristas, novios casados —casados con mujeres, eso sí— y hasta un novio cuarenta años mayor que yo y vicepresidente de una multinacional norteamericana de seguros, pero ¿novios raros? Raro, Víctor Ramírez, que era concejal socialista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada