Sexe (jove) a Nova York

Marnie, Hannah, Jessa i Shoshana

Les sèries de televisió vénen (i es venen) amb molts gustos i formats, i no sempre cal exigir que assoleixin la genialitat d’uns “Soprano” o un “Breaking Bad”; de vegades una estona de distracció intel·ligent, tot i que imperfecta, pot justificar una cita diària davant de la pantalla. “GIRLS” és aquest tipus de sèrie, lleugera i breu, però amb el seu propi toc d’originalitat xocant. Parlar de “GIRLS”, però, equival a parlar de Lena Dunham, que és la seva creadora, guionista, coproductora, protagonista i directora ocasional. El projecte neix d’una confessada admiració per la clàssica “Sex and the City” i és en certa manera una versió més juvenil (i més excèntrica i menys higiènica) de Carrie Bradshaw i les seves amigues. Segurament això la predestina a un públic femení (o d’homes gais); però no seré jo qui intenti convèncer els homes heteros. Ells s’ho perden!

“GIRLS” gira entorn de quatre amigues dins de la vintena, residents a Nova York (bàsicament entre Brooklyn i Manhattan) i encara amb tota la vida per espatllar. La sèrie ens relata els seus treballs, les seves fatigues, els seus amors i les seves malalties venèries (tret que la distancia de “Sex and the City”). En el primer capítol de la primera temporada, l’aspirant a escriptora Hannah Horvath (Lena Dunham) sopa amb els seus pares, els quals li anuncien que li retiren el suport econòmic. Per guanyar-se la vida haurà de passar per una feina administrativa (on el seu cap paradoxalment li acabarà tocant el cul) i per treballar de cambrera a un cafè mediocre. La seva millor amiga —i companya de pis— Marnie (Allison Williams) és una morena convencionalment guapa i convencionalment pija que treballa de recepcionista a una galeria d’art i que té problemes amb el seu massa comprensiu xicot.

A més hi ha Jessa (Jemima Kirke), la més cosmopolita i bohèmia del grup, sempre a punt de baixar d’un avió que prové de Roma o d’Eivissa, sempre a punt de viure les experiències més extremes, sigui un avortament, una sobredosi o un matrimoni impremeditat. En canvi la seva cosina Shoshanna (Zosia Mamet (sí, la filla del dramaturg David Mamet)), estudiant de matemàtiques, tan voluble i innocent, només té un problema, que és el de prescindir de la virginitat el més aviat possible.

“GIRLS”, com totes les sèries que passen prop de Manhattan, té uns personatges un punt pretensiosos, que inciten a desvetllar els pitjors prejudicis contra el món de la pseudo-bohèmia. Afortunadament la seva estètica (amb una fotografia directament lletja) i una banda sonora plena d’èxits “indie” menors actuen com astringent. Però encara són més eficaços els guions de la Dunham, sempre a la recerca del moment incòmode, entre la vulnerabilitat, la provocació i l’autohumiliació. De fet la seva aparença física (la de la Dunham) —grassona, mal girbada i mancada de tot glamur— ja ha molestat a més d’un espectador que no suporta contemplar dones que defugen l’estereotip.

Les temporades passen en un no res (10 capítols de 25 minuts per cap) i són força divertides, sobretot la segona, que compta amb alguns actors convidats coneguts (Patrick Wilson, Rossana Arquette, Judy Collins, Carol Kane, Bob Balaban...) O almenys es divertida fins que treu les orelles el trastorn obsessiu compulsiu d’Hannah i aquesta es forada el timpà amb un bastonet.

Hi ha aparaulada tercera temporada per gener de 2014. Com que no han tingut temps suficient per marejar la perdiu en excés, suposo que no me la perdré.