Clàssic familiar

Si fa un parell de dies confessava que no en sabia res de Yasujirō Ozu ni dels seus “Contes de Tòquio”, ara n’he après una mica més gràcies a que la distribuïdora “a contracorriente” ha publicat enguany una versió digitalment impecable d’aquest clàssic, un film que des de la seva estrena l’any 1953 ha figurat als primers llocs de les llistes de les millors pel·lícules de la història. I malgrat la inevitable fluctuació dels gustos —que tant de mal ha fet a obres com “Lladres de bicicletes” i que ha deixat indemne "Citizen Kane"— a “Contes de Tòquio” li ha anat molt bé el pas del temps, que ha realçat definitivament la seva reputació.

Yasujirō Ozu fou home de vida relativament breu (1903 - 1963), però d’obra llarga (53 llargmetratges de cinema silent i sonor, en blanc i negre i color). Encara que al principi de la seva carrera rodà algunes comèdies, el gruix de la seva filmografia el constitueixen els drames familiars en to menor, on les relacions entre generacions tenen un paper preponderant. En la seva etapa madura es diria que es dedicà a fer obsessives variacions sobre un mateix tema, fent que el mateix actor o actriu representessin personatges homònims en famílies d’estructures no exactament similars. Curiosament (o reveladorament) per a un creador tan preocupat pels conflictes entre les relacions sentimentals i el bon ordre generacional, Ozu no es va casar mai i sempre va compartir sostre amb la seva mare, a la qual només va sobreviure dos anys. Per acabar aquest paràgraf de pur safareig, consignaré que el director era un homèric bevedor de sake i que a la seva làpida tombal no hi figura més inscripció que el caràcter “mu”, és a dir el no res.

“Contes de Tòquio” (o “Tōkyō Monogatari”) explica la mateixa història que vaig descobrir a “Una família de Tòquio” de Yoji Yamada, però amb seixanta anys d’avantatge. Les diferències entre una i altra diuen molt, tant sobre el caràcter dels temps com sobre el dels seus respectius directors. A can Ozu, la peripècia comença a Onomichi, amb els avis a punt d’emprendre el seu gran viatge a la capital. La iaia sembla haver perdut el seu coixí per les cervicals, subtil indici de la seva fal·libilitat final. Mentrestant Yamada prefereix un to més de comèdia des del punt de vista dels equívocs que l’alta tecnologia propicia, amb els fills preparant-se per l’arribada imminent dels pares.
A l’original la composició familiar és lleugerament diferent que al “remake”. Si en aquest el personatge crucial que permet la revelació final és el fill eixelebrat i destraler però de bon cor, al film d’Ozu ho és la vídua del fill gran, l’única que demostra veritable afecte pels ancians. Mentre la història del fill petit facilita una conclusió reconfortant a “Una família de Tòquio”, la jove devota dels seus sogres i que se sent indigna d’ells tanca “Contes de Tòquio” amb un moderat “pathos”. Hi ajuda molt que l’actriu que interpreta el paper de Moriko és la lluminosa i llegendària Setsuko Hara. Aquesta freqüent col·laboradora d’Ozu, nascuda l’any 1920, va retirar-se del cinema l’any 1963, el mateix any de la mort del director, el que fou causa de nombroses especulacions.

Com a curiositat afegiré que del rol del pare s’encarrega Chishu Ryu, un altre actor de la companyia estable del director. Malgrat que l’intèrpret tenia llavors 49 anys, el seu personatge figura que s’apropa a la setantena. Wim Wenders encara va poder-lo entrevistar l’any 1985 pel seu documental “Tokyo-ga”, que ve de complement del DVD.

Tornant a la comparació entre els dos films, “Una família de Tòquio” és més complaent amb l’espectador i conté moments de franca comèdia, sense que això impliqui que el seu valor hagi de ser necessàriament menor. Per exemple, l’estada del matrimoni ancià a l’hotel de luxe al bell mig de la ciutat (on a l’original era un balneari de platja) ofereix alguns dels moments més tendres de la versió moderna. En canvi Ozu opta per un to íntim de dramatització mínima que acaba resultant enormement proper al flux de la vida mateixa. La comparació no és meva, però subscric que fa pensar i molt en Txekhov.

I després hi ha la seva forma de filmar tan personal, que ni més de mig segle d'epígons arriba a esmussar. El seu tret més conegut, encara que no el més fructífer, és aquesta càmera situada al nivell dels ulls d’una persona asseguda (o encara més avall). Més influents són els seus plans estàtics (crec que només hi ha dos moviments de càmera a tota la pel·lícula) i el seu muntatge picat i brusc; les exquisides composicions en format de diorama i la predominància de les escenes d’interior. Sembla que a Ozu no li agradava filmar a l’aire lliure i el fet és que les seves imatges exteriors solen limitar-se a mostrar l’edifici on tindrà lloc la propera escena.

Però deixant de banda totes les seves excelsituds formals, que ningú no li pot negar, “Contes de Tòquio” és l’expressió més depurada, més empàtica, més generosa (més Txekhov) de l’humanisme al cinema. El tipus d’obra mestra terminal que justifica una vida, sigui la del creador o encara més sovint la de l’espectador.