Un polar que no ve del fred

Una d’aquestes atzagaiades, tan pròpies de la meva recent condició d’usuari de la biblioteca pública, em va dur a llegir “Niebla en el puente de Tolbiac” (Libros del Asteroide, 2008) per la simple raó que l’immens Jacques Tardi havia il·lustrat la novel·la molts anys abans. Léo Malet el seu autor va néixer a Montpeller l’any 1909 i morí el 1996 prop de París. Durant la seva joventut tingué contactes successius amb grups anarquistes i trotskistes. Exercí tota mena de treballs (manobre, administratiu, negre literari, extra al cinema) i durant un temps escrigué poesia surrealista. 

Se’l recorda per les seves novel·les policíaques, gènere que en francès anomenen “polar”, especialment per les protagonitzades pel detectiu privat Nestor Burma, presentat en societat l’any 1942 amb “120, rue de la Gare”. L’any 1954, justament amb aquest detectiu i en clar homenatge als “Mystères de Paris” d’Eugène Sue, inaugura la sèrie “Les nouveaux mystères de Paris” que havia de dedicar un enigma a cadascun dels vint districtes de la capital. El projecte s’estroncà l’any 1959, tot quedant orfes d’aventura els “arrondissements” 7, 11, 18 i 20. Jacques Tardi n’adaptà quatre al format historieta: “Brouillard au Pont de Tolbiac”, “Casse-Pipe à la Nation”, “Le soleil naît derrière le Louvre” i “Boulevard...ossements”.

Aquest “Niebla en el puente de Tolbiac”, publicat per primer cop l’octubre de 1956, correspon al districte 13 i, segons l’opinió d’Andreu Martín, és l’obra mestra de Malet (almenys això afirma la contraportada de l’edició castellana, mentre que el diari LA REPUBBLICA assegura que l’autor és un dels grans). No és que em plagui contradir veus tan autoritzades, però he trobat aquest llibre molt deficient i d’interès escàs. El més positiu que li he sabut veure és una reminiscència que fa l’autor dels contactes que mantingué en sa joventut amb alguns grups anarquistes i vegans. I, si em forceu una mica, concediré que la novel·la té atmosfera, gràcies sobretot a la presència de la boira pàgina sí i pàgina també.

Però lamento dir que la intriga és astènica i només es posa en marxa quan ja han transcorregut dos terços de la longitud del llibre. Tampoc és que la trama sigui un prodigi d’invenció i el personatge de la gitana, amb els pits constantment amb turgència de guàrdia, voreja la “sexplotation”. No cal ser un fanàtic de la correcció política per esgarrifar-se davant de la confessió de Nestor Burma, que diu entendre Hitler quan es veu confrontat a alguns desafiaments antropològics. I el que és encara pitjor: tots aquests prejudicis i racismes els mantingué Malet fins el final dels seus dies.

Com que vull salvar de totes totes la pell d’en Tardi, escriuré que la barreja de bon dibuix i nostàlgia (altrament dita “vintage”) redimeix qualsevol còmic. No sé si ell faria el mateix per mi.