Gènesi

Amb tota seguretat, no hi ha cobertes més lletges que les de Pratchett. Fins i tot les carrinclonades editorials d'Edward Hopper podrien suposar una benedicció, per contrast.

El recent traspàs de Sir Terry Pratchett, un autor particularment estimat pels seus molts lectors (entre els quals m’hi vull comptar), semblava exigir alguna mena de gest d’homenatge pòstum. La meva biblioteca pública de capçalera devia de pensar el mateix, perquè em va posar en safata a la taula de novetats totes les obres seves que tenen en catàleg. Havent llegit fa uns mesos “¡Guardias! ¿Guardias?” seria lògic haver escollit la seva seqüela “Hombres de armas” com a lectura de continuació, però vaig optar per “El color de la magia”, una decisió que desafia amb un punt d’arrogància els consells d’en Pons, l’home més versat en l’obra de Pratchett que conec, i també el seu més entenimentat prescriptor.

Vejam, “El color de la magia” o “The Colour of Magic”, publicada l’any 1983 del segle XX, és la novel·la inicial de la saga Mundodisco (o Discworld), o sigui que té al seu favor el privilegi de precedència, que no representa cap fotesa per a un obsessiu-compulsiu com jo. Opina en Pons, segur que amb raó, que “El color de la magia” és molt fluixa i que en Pratchett té llibres molt millors; però dic jo que, un cop decidit a endinsar-me en la saga, és preferible començar pels títols menys interessants i progressar en un crescendo de qualitat. O és que algú comença els àpats pel postre?

Dit això, “El color de la magia” és efectivament una aventura fantàstica que no convida a tirar coets, una successió de peripècies juxtaposades sense gaire seny argumental, unificada només per la presència dels seus dos protagonistes, el mag incompetent Rincewind i el turista ingenu Twoflower de l’Imperi Agateu. Twoflower, impàvid i ric, amb el seu Equipatge amb potes (precursor del trolley) i la màquina de retratar (amb nan retratista incorporat), sembla la paròdia del típic turista japonès. Entre les figures fantasioses que troben en el camí hi ha trolls petris, dracs imaginaris que tendeixen a la transparència, hamadriades boscanes, una criatura subterrània i llefiscosa digna de Lovecraft i algunes divinitats que juguen amb els personatges com si fossin peces d’escacs. Puntualment es produeix una crisi de la qual sembla impossible sortir-ne amb vida, però Rincewind i Twoflower n’acaben escapant de maneres força qüestionables a nivell de versemblança interna. La novel·la finalitza en caiguda lliure literal i entenc que conclou realment a “The Light Fantastic” (La luz fantástica), el següent volum de Discworld.

Però encara que el llibre no sigui model de construcció ni de coherència, fascina perquè en ell apareix per primer cop la cosmogonia de Discworld i algunes de les seves constants. Així, ja a la primera pàgina ens és presentada la Gran Tortuga A’Tuin nedant lentament pel gran golf interestel·lar i els quatre elefants gegantins que du sobre la closca (Berilia, Tubul, Gran T’Phon i Jerakeen són els seus noms), els quals carreguen sobre les seves esquenes el disc del món. Hi trobem ja la ciutat d’Ankh-Morpork, escenari principal de gran part de les històries de Discworld, i també el Patrici, la lliga d’assassins, la Universitat Invisible i, per descomptat, la Mort, la qual encara no ha après a parlar en majúscules i s’excedeix en les amenaces frustrades. Tots aquests elements evolucionaran en altres títols de la saga, però crec que és millor seguir la seva progressió cronològica que no topar-se amb una Mort en les seves beceroles quan ja ens trobem a l’equador de la lectura de la sèrie.

I, esclar, sent Pratchett qui és, la seva lectura permet trobar ací i allà perles d’humor intel·ligent així com imatges estupendes que, des del llunyà any 1983, s’aniran expandint en el futur. M’ha fet molta gràcia la seva paròdia del famós conte de “La mort a Samarra”:

- Me sorprende que hayas tropezado conmigo, Rincewind porque tengo una cita contigo esta misma noche.

– Oh, no, no…

– Pero, claro, lo jodido del asunto es que esperaba encontrarte en Psephopololis.

– ¡Pero eso está casi a ochocientos kilometros!

– No hace falta que me lo recuerdes. Ya veo que se me ha vuelto a descuajaringar todo el sistema.

Però de mostres equiparables n’hi ha a dojo. O sigui que conclouré amb un brindis de llarga vida a Pratchett, que no era mort si no que “estaba de parranda” en companyia d’un individu que es fa dir Mort.

No era que el troll resultase aterrador. En vez de la monstruosidad putrefacta y llena de tentáculos que esperaba, Rincewind se encontró mirando a un anciano regordete, pero no particularmente feo, que podría pasar por normal en las calles de la ciudad. Siempre, claro está, que el resto de los transeúntes estuvieran acostumbrados a ver ancianos aparentemente compuestos de agua y muy poca cosa más. Era como si el océano hubiera decidido crear vida sin pasar por todo el tedioso proceso de la evolución, limitándose a formar un bípedo con parte de sí mismo, y enviarlo a chapotear por la playa. El troll era de un agradable color azul transparente. Mientras Rincewind le contemplaba, un banco de peces plateados le pasó por el pecho.

Aquí la paraula que importa és “evolució”. Darwinià que sóc (i darwinià que també ho era Pratchett).