Els àrabs del passat

D’uns anys ençà els còmics s’estan revelant com un mitjà insubstituïble per familiaritzar-nos amb realitats quotidianes que ens queden lluny, sigui per geografia o bé per cronologia, i que autors que les han viscut de primera mà han destil·lat amb perspicàcia. Gràcies a les historietes hem conegut de prop l’Iran dels aiatol·làs, el Sud de les discriminacions racials o el règim hermètic de Corea del Nord. A aquesta il·lustre família de repòrters s’hi afegeix ara Riad Sattouf, cineasta, guionista i dibuixant, col·laborador durant nou anys a Charlie Hebdo i actualment habitual a Le Nouvel Observateur.

Sattouf nasqué a París l’any 1978, fill d’una bretona i un sirià. La seva infantesa transcorregué entre Líbia i Síria quan ambdós països intentaven tirar endavant un projecte de socialisme àrab que ara ja sabem que no va acabar gaire bé. D’això parla “El árabe del futuro. Una juventud en Oriente Medio (1978-1984)” que acaba d’editar Salamandra, quan encara està calentet el seu premi al Festival d’Angoulême.

Com sol passar en aquest tipus de novel·les gràfiques, el dibuix és més funcional que brillant, fins i tot una mica maldestre, encara que no arribi a comprometre la llegibilitat narrativa. La majoria de les seves planes són a dues tintes (negre més un segon color) amb presència esporàdica d’algun detall vermell o verd com a subratllat dramàtic. En quant a la història que explica “El árabe del futuro”, s’ha de prendre d’entrada amb una certa prevenció, ja que abasta la infantesa de l’autor des del seu naixement fins als sis anys, unes edats a les quals no hi ha qui pugui ser un narrador fiable.

El periple comença a la Líbia de Gadafi i continua a la Síria de Hafez el Asad, amb algun interludi desintoxicant a París o a la Bretanya. Mentre que la figura de la mare sembla imbuïda d’una fatalista passivitat, el gran protagonista del llibre és el pare de Sattouf: una contradicció ambulant que s’encarna en un jove benintencionat amb l’ànima dividida entre la modernitat i la tradició. Tot seguint els seus ideals és fàcil creure (igual com fa ell) que el futur li pertany.

“El árabe del futuro” es llegeix d’una tirada: interessa, colpeix, informa i també diverteix. Malauradament ofereix de les societats àrabs una imatge bastant desoladora: prejudicis, sexisme, violència, manca d’higiene, anti-intel·lectualisme i crueltat envers els animals. No tinc cap dubte que aquesta visió és fidedigna i no seré jo qui mati el missatger per dur-nos males notícies, però no és la més benvinguda en moments on l’exercici de dimonitzar l’islam sembla l’esport de preferència.

Diu que continuarà. O sigui que “à suivre”, quin remei...