Restauració

En realitat, i per fer les coses ordenadament, ara m’hauria tocat llegir la tercera novel·la de Discworld; però com que tenia a mà a la biblioteca “Hombres de armas”, com que ja havia llegit “¡Guardias! ¿Guardias?” i com que diuen que la sèrie de la Guàrdia de la Ciutat és de les millors de la saga, m’he pres la llibertat.

“Men at Arms” (que també és el títol d’una novel·la d’Evelyn Waugh, encara que no crec que ningú caigués en la confusió) gira en torn a un pla malèfic que pretén restaurar la monarquia a Ankh-Morpork després de segles d’estar governats per la figura secular del Patrici. Curiosament “Guards! Guards!” també tractava de l’intent d’una societat secreta per restablir la monarquia. Malgrat el seu títol de Sir, no crec que Pratchett fos un acèrrim defensor de la institució monàrquica, tot i que (sent un súbdit britànic) deu ser difícil treure’t la reina del cap.

Sigui com sigui, aquest pla basa la seva eficàcia en l’ús d’una arma de foc, novetat desconeguda a la tecnologia de Discworld que durà de cap a la Guàrdia Nocturna en un moment molt delicat de la seva història; just quan el capità Sam Vimes és a punt de lliurar la seva placa per casar-se amb l’aristocràtica Sybil Ramkin. Amb el capità Vimes tornen altres personatges de la Guàrdia que havíem conegut a la novel·la precedent, com l’infecte caporal Nobbs, el sargent Colon i el nan de dos metres Zanahoria; a més de nous reclutes, que contribueixen en gran mesura a l’humor de l’aventura, com són el troll Detritus, el nan Cuddy i la licàntropa Angua. En la varietat d’espècies admeses a la Guàrdia hi ha una voluntat de no discriminació, que sembla fer mofa de la correcció política, atès que Discworld més que un univers racista és un univers que peca d’especista. Del xoc de prejudicis entre nans, trolls i humans sorgeixen molts dels moments més divertits de “Hombres de armas”.

Tècnicament, la novel·la té molt d’investigació criminal deductiva (o de “Whodunit”, si em voleu pedant), tot i que Pratchett no és precisament una Agatha Christie a l’hora de deixar el guió perfectament lligat i sense arítmies lògiques. Ara que començo a conèixer l’autor i les seves tècniques, confessaré que no m’interessen gaire els seus clímaxs amb múltiples situacions paral·leles i de desenvolupament sovint obscur. Les seves escenes d’acció em solen resultar confuses, i me les he de llegir dues vegades per mig entendre-les (cosa que potser es podria interpretar com un elogi). M’estimo més el Pratchett reposat, el que descriu i qualifica sense exigències del guió, el que escriu gags sofisticats i subtils, i considera els seus lectors com el súmmum del domini de la ironia (gràcies, Terry).

Continuo tenint problemes amb la traducció, aquí a càrrec d’Albert Solé, com els tindré sempre que un “miserable” anglès es transformi automàticament en un “miserable” espanyol. Serà cosa dels prejudicis, però m’agrada més que el caporal es digui Carrot o Pastanaga, que no pas Zanahoria. I que la nova arma letal es digui “debólver”, queda tan inadequat i estúpid, com brillant és anomenar-la “gonne” (que, de fet, és una forma arcaica de la paraula “gun”).

En tot cas, “Men at Arms” pertany ja al primer període madur de Discworld i és farcit de frases i situacions igualment citables. Com quan, per exemple, es posen en dubte els fonaments de la monarquia anglesa a través de la figura del rei Artur. Perquè és indiscutible que, més que extreure una espasa de la roca, el que és meritori és haver-la clavada. I m’encanta que el caporal Nobbs hagi sigut desqualificat de la carrera evolutiva per clavar empentes als seus oponents.

Unes quantes frases memorables més:

El riu Ankh és probablement l’únic riu del món on els investigadors poden dibuixar amb guix la silueta d’un cadàver.

El Gremi dels Alquimistes queda davant per davant del Gremi dels Jugadors. Usualment. De vegades per damunt, o per sota, o caient a trossets al seu voltant.

De vegades és millor encendre un llançaflames que maleir la foscor.

El laberint era tan petit que la gent es perdia buscant-lo.

Acabo confessant la meva feblesa pel bibliotecari de la Universitat Invisible, que tothom sap que és un orangutan. I que me l’estimo molt. Aquest tros ve empaquetat en espanyol, perquè no he tingut accés a l’original, i em molesta fer traduccions dobles. O sigui que va així:

Considérese a los orangutanes. 

En todos los mundos agraciados con su presencia se sospecha que los orangutanes saben hablar pero optan por no hacerlo por si acaso los humanos los ponen a trabajar, posiblemente en la industria de la televisión. De hecho, los orangutanes “saben” hablar. Es sólo que hablan en orangután. Los humanos, por su parte, sólo son capaces de escucharlo en el idioma Perplejidad. 

El Bibliotecario de la Universidad Invisible había tomado la decisión unilateral de ayudar a la comprensión produciendo un diccionario orangután/humano. Llevaba tres meses trabajando en él. 

No resultaba nada fácil. Por el momento había conseguido llegar hasta «Oook». 

(…)

El Bibliotecario estuvo reflexionando durante un rato. Bien, así que... un enano y un troll. Prefería ambas especies a los humanos. Para empezar, ninguna de ellas leía mucho. El Bibliotecario estaba a favor de la lectura en general, claro está, pero los lectores en particular siempre lo ponían de los nervios. Había algo, bueno, “sacrílego” en su manera de ir sacando libros de los estantes y desgastar las palabras al leerlas. Al Bibliotecario le gustaba la gente que amaba y respetaba los libros y la mejor manera de hacer eso, en su opinión, era dejando que siguieran encima de los estantes donde la Naturaleza había querido que estuvieran.