La universitat o la vida

Ignorant de mi, pensava que Marta Rojals havia nascut literàriament amb “Primavera, estiu, etcètera” l’any 2011; però resulta que des de l’any 2007 estava manufacturant articles per la secció «Mail Obert» de Vilaweb i encara continua a hores d’ara lliurant una columna setmanal. L’editorial valenciana Sembra ha publicat el març d’enguany “No ens calia estudiar tant”, una selecció d’aquests articles que recull mostres de totes les èpoques, encara que lògicament predominin els més recents per allò de la caducitat de l’actualitat.

L’antologia està dividida en cinc blocs temàtics: «GAME OVER» sobre economia de subsistència, és a dir sobre “la Crisi”; AIXÒ M’HO PORTA LA DONA sobre qüestions de gènere (femení); VIOLADORS DE L’ORDRE I DE LA LLEI sobre política, sobretot entorn allò que en diuen el “procés”, que no és el de Kafka, però gairebé; L’IDIOMA DELS UNICORNS sobre el català que ara es parla, i sobre el que no es parla, també; i LA MESURA DE LA CIVILITZACIÓ sobre natura, cultura i miscel·lània vària.

Per a qualsevol que hagi llegit les novel·les de Rojals no constituirà cap sorpresa el seu domini de la llengua i dels seus registres; però trobarà aquí l’evidència addicional d’un pensament ben articulat i una veu crítica amb opinions sòlides, sovint allunyades dels llocs comuns. M’han interessat molt en especial les seves reflexions sobre el paper de la dona en una societat tan aparentment il·lustrada com la nostra: dóna gust veure desplegar-se tant de criteri en temps en els que el feminisme sembli monopolitzar-lo la Beyoncé.

M’ha semblat particularment brillant “Nosaltres, les dones lliures” sobre el burca i altres vestimentes que malden per esborrar el cos femení dins del context de la religió musulmana. L’article comença amb una condemna d’aquestes imposicions tèxtils, tal com ho contempla l’ortodòxia liberal.

Als no fonamentalistes, aquesta determinació d’anar dins un sac pel fet de ser d’un sexe determinat se’ns fa difícil d’entendre. Les dones ens mirem de reüll les nostres semblants, o allò que seria la funda, i pensem que, si de debò s’engabien de grat, és que en el fons els han escalfat el cap. No entenem que portar burca, amb les incomoditats que comporta, sigui una tria més lliure que la de portar un cilici.

Després de deixar anar aquesta apreciació, del tot previsible, Rojals dinamita magistralment aquest discurs en els tres paràgrafs següents, en detallar quines són aquestes dones que no entenen la funció del burca:

Nosaltres, que si volem som lliures de comprimir-nos el pitram all night long amb uns sostenidors farcits com matalassos, no ho entenem.

Nosaltres, que si volem som lliures d’anar vestides amb minifaldilles arran de cul per poder seure i pujar escales com si tinguéssim pixera permanent, no ho entenem.

Nosaltres, que si volem som lliures de fer equilibris durant tooota una festa sobre un pam de taló per a gaubança del lobby dels callistes, no ho entenem.

L’article acaba en punta amb una conclusió demolidora:

El cas és que, casualment, tant l’opció de parodiar el cos femení com la d’esborrar-lo, pensades per als hòmens, han estat acceptades de grat per moltíssimes dones que les han assumit com a eleccions lliures i personals. Aquesta és la gran victòria dels seus promotors, magistral, subliminar, paradoxal. Rebin des d’aquí l’enhorabona.

Rojals funcionarà civilment com a llicenciada en arquitectura, però mai no li agrairé prou el seu intrusisme laboral, fruit (o no) de la crisi, que ens ha facilitat aquesta col·lecció de perles. Fins i tot quan el lector no coincideixi totalment amb el seu criteri, no se li podrà negar ni l’agudesa ni el sentit de l’humor. Tampoc la capacitat de retratar amb concisió l’estat d’algunes qüestions. Posem per cas la brillantor de l’aforisme filològic: “Perquè a Catalunya, el català correcte és optatiu i l’incorrecte és creatiu”.

En un volum d’aquestes característiques es diria que ha de ser el fons el que prengui preponderància sobre la forma; però encara així Rojals aconsegueix introduir alguns moments on l’estil vola alt sense necessitat de perdre de vista quin és el “tema”. Com a l’article titulat “Quan van mal dades, en cinc seqüències”, per parlar d’un exemple que arriba aviat en el recull:

Al fons d’un celleret de vins, un mirall delator: el noi que fa cara d’exoficinista juga a l’ordinador, concentrat, fent veure que gestiona comandes. Un dia radiant devia decidir: Aquí us quedeu, jo tinc un somni. A la inauguració del somni, les copes amunt, robinades. Somriures i tustadetes amicals a l’espatlla: Tu sí que t’ho saps muntar! Però avui ja no hi ha sopars de celebració. Les ampolles formen als prestatges, com ahir, com abans-d’ahir, amb l’etiqueta de cara. S’apaguen els llums i el vi, una altra nit, descansa.

I rètols, molts rètols: Es lloga, Local disponible, Liquidació, 50%, 70%. I un que et crida l’atenció més que els altres, un foli imprès amb majúscules negres: «Hem tancat per sempre. Moltes gràcies». Un bar minúscul que ja no és un bar, per sempre. Diuen que mai no es pot dir mai. Que no hi ha res per sempre. Malgrat tot, un home sol, un vespre, imprimint un foli. Un home sol que tanca una porta. Per sempre. Local disponible.

Sobra dir que “No ens calia estudiar tant” m’ha encantat, tant per la seva intel·ligència com per la seva sàvia lleugeresa. Us el recomanaria, si no fos perquè es recomana tot sol i a més l’està petant a la llista dels més venuts. Un rar cas feliç on l’opinió pública es rendeix davant d’una opinió ben particular.