 |
| Observeu la 'I' sense punt i la 'N' amb dièresi: tipologia al poder |
Rescato de la biblioteca el film de culte “This is Spinal Tap” (1984), el debut en la direcció de Rob Reiner, cineasta que va començar immillorablement; però que va esgarriar-se de forma imperdonable ja fa alguns anys. La pel·lícula és una paròdia dels documentals sobre conjunts de rock, en aquest cas tracta d’un fictici conjunt de “heavy metal” anglès anomenat Spinal Tap, al qual el seu fan Marty Di Bergi (el mateix Rob Reiner) segueix durant la seva desastrosa gira americana de 1982 per fer-ne un documental. Els membres de la banda estan interpretats, amb enèrgica desimboltura i forçats accents britànics, per magnífics comediants com Christopher Guest, Harry Shearer i Michael McKean. Hi intervenen en petits papers llumeneres com Anjelica Huston, Billy Crystal, Ed Begley, Jr, Patrick Macnee (dels autèntics Venjadors) o Howard Hesseman (el Johnny Fever de l’enyorada “Radio Cincinatti”).
El film incorre en totes les imperfeccions de forma i tots els girs accidentals, propis del gènere documental, fins al punt de fer quasi creïble allò que és pura invenció. Ajuda (i molt!) que el “heavy metal” es presti a tan fàcils ridiculitzacions (i em sap una mica de greu, perquè els seus seguidors en el fons solen molt bons jans). Hi figuren pantalons de lycra que embolcallen paquets prominents, lletres d’un sexisme imperdonable, escenografies escandalosament kitsch i una mena de síndrome Yoko Ono que fa implosionar qualsevol conjunt musical quan les xicotes dels músics fiquen cullerada. Les cançons que omplen la banda sonora són masclistament idiotes i enganxifosament comercials. “Sex Farm”, “Big Bottom” o “Tonight I’m Gonna Rock You Tonight” tenen veritable fusta de hit malgrat haver sigut ideades des de la broma.
Sense ser el primer del gènere, “This is Spinal Tap” ha esdevingut la referència del documental paròdic (o “mockumentary”) i és una recomanació segura per a melòmans amb sentit de l’humor.
El film incorre en totes les imperfeccions de forma i tots els girs accidentals, propis del gènere documental, fins al punt de fer quasi creïble allò que és pura invenció. Ajuda (i molt!) que el “heavy metal” es presti a tan fàcils ridiculitzacions (i em sap una mica de greu, perquè els seus seguidors en el fons solen molt bons jans). Hi figuren pantalons de lycra que embolcallen paquets prominents, lletres d’un sexisme imperdonable, escenografies escandalosament kitsch i una mena de síndrome Yoko Ono que fa implosionar qualsevol conjunt musical quan les xicotes dels músics fiquen cullerada. Les cançons que omplen la banda sonora són masclistament idiotes i enganxifosament comercials. “Sex Farm”, “Big Bottom” o “Tonight I’m Gonna Rock You Tonight” tenen veritable fusta de hit malgrat haver sigut ideades des de la broma.
Sense ser el primer del gènere, “This is Spinal Tap” ha esdevingut la referència del documental paròdic (o “mockumentary”) i és una recomanació segura per a melòmans amb sentit de l’humor.
En el mateix estoig hi venia un segon disc amb “Anvil! The Story of Anvil” (2008), un “mockumentary” dirigit per Sacha Gervasi (guionista de “The Terminal” de Spielberg i director d’aquella cinta on Anthony Hopkins feia de Hitchcock). Se suposa que Anvil (“enclusa”) és una banda canadenca de “heavy metal” que va tenir uns inicis molt prometedors l’any 1984, quan va participar en un superfestival al Japó al costat de triomfadors com Scorpions, Whitesnake i Bon Jovi; però ell foren els únics que aviat van caure en l’oblit. No per això el cantant i el bateria originals (ara dedicats al repartiment de càtering i a la construcció respectivament) han perdut l’esperança d’assolir la fama i, ben entrats en la cinquantena, continuen tocant davant de petites audiències locals. Els seus soferts familiars —esposes, pares i fills— aporten el seu testimoni de conformades víctimes col·laterals; mentre que músics de debò com Slash, Michael Schenker, Lars Ulrich o Carmine Appice es fan còmplices de la broma per testimoniar el deute que senten pel grup d’Ontario.
Bona part de la pel·lícula l’ocupa la desastrosa gira europea que els hi organitza la seva benintencionada fan Tiziana Arrigoni. De Lorca a Cracòvia se succeeixen les calamitats, perden nombrosos trens i avions, quan no es perden ells mateixos a la recerca del club on tocaran a Praga. La temporada de concerts acaba de la pitjor forma possible amb el festival Monstres de Transilvània, on toquen en un estadi amb capacitat per 10.000 persones davant d’una audiència de 174. Tiziana plora molt i s’acaba casant amb el guitarrista.
“Anvil!” és com un “remake” posat al dia amb tecnologia del segle XXI de “This is Spinal Tap”. És cert que no resulta tan còmic com l’original, però tot plegat és igual d’irrisori i absurd. Almenys s’hi reprodueixen molts dels seus elements característics: la banda de “heavy metal” arquetípica fins la paròdia, la gira abocada al desastre més abismal, la picabaralla puntual entre els dos líders del grup, la presència de les pedres de Stonehenge i (homenatge definitiu) que el bateria es digui Robb Reiner, gairebé igual que el director de “This is Spinal Tap”.
Hauria enterrat “Anvil! The Story of Anvil” com un subproducte fàcilment derivatiu més, si no fos per la beneïda Wikipedia, que m’informarà massa tard que Anvil és efectivament un grup existent en el món real, igual que és real tot el que acabo de veure en pantalla. De sobte, el somriure distanciador se’m glaça als llavis i la il·lusió indestructible d’aquests músics, que no accepten el fracàs com a resposta, em fa caure la cara de vergonya. Haure de tornar a veure la pel·lícula amb la clau canviada, ara llegida en estricta realitat.
En tot cas, no crec que cap jurat em condemnés després de veure el seu pòster oficial.
Bona part de la pel·lícula l’ocupa la desastrosa gira europea que els hi organitza la seva benintencionada fan Tiziana Arrigoni. De Lorca a Cracòvia se succeeixen les calamitats, perden nombrosos trens i avions, quan no es perden ells mateixos a la recerca del club on tocaran a Praga. La temporada de concerts acaba de la pitjor forma possible amb el festival Monstres de Transilvània, on toquen en un estadi amb capacitat per 10.000 persones davant d’una audiència de 174. Tiziana plora molt i s’acaba casant amb el guitarrista.
“Anvil!” és com un “remake” posat al dia amb tecnologia del segle XXI de “This is Spinal Tap”. És cert que no resulta tan còmic com l’original, però tot plegat és igual d’irrisori i absurd. Almenys s’hi reprodueixen molts dels seus elements característics: la banda de “heavy metal” arquetípica fins la paròdia, la gira abocada al desastre més abismal, la picabaralla puntual entre els dos líders del grup, la presència de les pedres de Stonehenge i (homenatge definitiu) que el bateria es digui Robb Reiner, gairebé igual que el director de “This is Spinal Tap”.
Hauria enterrat “Anvil! The Story of Anvil” com un subproducte fàcilment derivatiu més, si no fos per la beneïda Wikipedia, que m’informarà massa tard que Anvil és efectivament un grup existent en el món real, igual que és real tot el que acabo de veure en pantalla. De sobte, el somriure distanciador se’m glaça als llavis i la il·lusió indestructible d’aquests músics, que no accepten el fracàs com a resposta, em fa caure la cara de vergonya. Haure de tornar a veure la pel·lícula amb la clau canviada, ara llegida en estricta realitat.
En tot cas, no crec que cap jurat em condemnés després de veure el seu pòster oficial.
Anvil està considerada la pitxor banda DE HEAVY de la història.HI HA UN VIDEO de la gira que varen fer per Europa. Ho vaig publicar a Collonades pero no ho se trobar. Ja t'ho buscaré amb calma.
ResponEliminaJA HO HE TROBAT, vaig veure el documental sobre la gira d'ANVIL al Canal+
ResponEliminael 2010 .- http://blocfpr.blogspot.com.es/2010/09/n-v-i-l.html
Francesc, gràcies al Canal+ ets l'autèntic rei del mambo.
EliminaMolt bon post, val la pena rescatar segons quin material.
ResponEliminaEstic segura que els he vist, primer perquè recordo algunes imatges, i segon perquè la meva parella és heavy (i si, és molt bon jan hehe), i ja se sap que per amor passes pel tub en moltes coses (perquè jo també sóc molt bona persona, eh ). Que s'ha de veure un documental heavy? Doncs apa. Al final t'agrada i tot.
D'Anvil recordo pensar que més que pitjor banda de heavy de la història, és la banda amb pitjor sort del món. Vaig escoltar algunes cançons d'ells i no ho feien pas malament. I a més van tocar fa un parell d'anys a Wacken, un dels millors (si no el millor) festival heavy, que tampoc està malament.
M'alegra confirmar la meva sospita sobre la bondat dels heavies. Parlar del pitjor x del món és sempre una exageració feta per simplificar. Si m'hi posés, veurien que es pot fer molt pitjor.
Eliminaamb Roselles. tampoc eren tan dolents, sense arribar a Deep Purple a Live in Japan. De fet, la pregunta,sense ofendre, hauria de ser: Hi ha algun grup Heavy Metal bo? siroll a banda que dirien a Lleida..
ResponEliminaConfesso que és un estil que no em tira gens; però de tot n'hi ha d'haver a la vinya del Senyor.
EliminaFa més d'una dècada que convisc amb un heavy, malauradament he escoltat de tot, he anat a un munt de concerts (d'alguns n'he fugit, literalment), així que et puc dir amb total sinceritat que: SI, hi ha heavy metal bo i fins i tot molt bo :) Ull, també se t'ha d'acostumar l'oïda, que el heavy no és com altres tipus de músiques que les escoltes a tot arreu. I a més, clar, tot són gustos.
Elimina