Retrat del novel·lista en vida (i 2)

Un cop iniciada la seva carrera d’escriptor, la biografia de Juan Marsé esdevé molt menys “novel·lesca”, encara que continuï oferint múltiples punts d’interès. És sabut que el nostre novel·lista sent aversió pels fastos socials i l’eròtica del poder, de la mateixa forma que detesta el mitjà televisiu, on la seva presència ha sigut molt escassa. A Marsé l’interessa bàsicament el seu ofici i, quan no escriu, li agrada voltar-se dels seus amics i de la seva família més propera. Per això en part se li ha de donar la raó, quan afirma que porta una vida ben poc interessant. Resulta significatiu, crec, que la seva esposa Joaquina Hoyas provingui d’un món ben poc intel·lectual, però que aporti al matrimoni la dosi imprescindible d’estabilitat i sentit comú. Em sembla interessant el que diu ella:

Como siempre, visité yo sola la casa. Juan nunca ha visto ni decidido nada sobre los pisos en que hemos vivido. Siempre ha sido un hombre que se ha dedicado a hacer una sola cosa y la ha sabido hacer, la ha hecho bien; ha trabajado mucho, se ha esmerado mucho y además le cuesta. Y eso es lo que le importa; nada más. Nunca se ha dedicado a nada que no fuera su trabajo. Juan da muy poca guerra pero no colabora en nada.

La part central del llibre l’ocupen les grans novel·les de l’autor, les seves vicissituds editorials i la seva recepció, a més d’una avaluació literària que fa el biògraf Cuenca sense que sigui estrictament necessària. D’aquest període també es subratlla la llarga col·laboració de Marsé a la revista “Por Favor” i s’acompanya amb una nodrida selecció de la seva secció “Señoras y señores”. En algun punt d’aquesta etapa s’aborda el sensible fet que Marsé sigui un autor català que escriu en castellà. De nou el biògraf actua més a la defensiva que el biografiat, el qual deu opinar molt raonablement que no ha de donar explicacions a ningú.

D’entre altres grans moments de “Mientras llega la felicidad” destacaré un capítol complet dedicat a la malaguanyada adaptació de “El embrujo de Shangai”, un relat hilarant sobre la breu pertinença del biografiat al jurat dels premis Planeta (qui tingui pressa que enllaci aquí) i una documentada notícia de l’antagonisme proverbial que enfrontà en vida Baltasar Porcel i Juan Marsé. El més bo del cas és que en Porcel se n’anà a la tomba intentant desxifrar què li havia fet a en Marsé, perquè li tingués tanta mania, sense adonar-se que la seva mera existència era el que l’ofenia.

Acaba la biografia una mica com el rosari de l’aurora: en una barreja ambigua de mort i glòria. Per una banda els amics més íntims van morint de forma prematura i continuada (Gabriel Ferrater, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, el Perich, Terenci Moix, Manolo Vázquez Montalbán, etcètera), per l’altra, Marsé comença a rebre guardons als que no aspirava (però que ara li venen sobtadament de gust). Haurà superat, en les seves vellúries, aquella sempiterna aversió pels honors i els sòcols de marbre?

No us puc dir si aquesta és o no una "bona" biografia, ja que no tinc ni idea de com es mesuren aquestes coses; sí que sé que m'ha semblat molt informativa, molt amena i fins i tot divertida. Molt recomanable pels interessats en la història de la Barcelona recent i de la seva literatura.