No crec que aquestes altures, i després d’acreditar una admiració incondicional i de llarga durada per figures com Carroll (Lewis) o Dickens (Charlie), algú em pugui acusar d’anglòfob; però encara així opino que fem un gra massa en l’ús de la llengua anglesa (o, pel mateix preu, americana) als mitjans de comunicació. Ja ve de lluny i no sé qui va concedir-li la prerrogativa, ¿seria la refrescant Coca-Cola o les pel·lícules de l’Elvis Presley?, però la qüestió és que des de tota la vida (meva) ha resultat d’allò més rendible adoptar l’anglès com a llengua de preferència. L’anglès prestigia, fa actual, s’enrotlla, mola!
El refugi més habitual de paraules escrites en anglès o d’anglicismes mal entesos són les revistes de moda, no gens casualment hàbitat natural de cervells poc privilegiats, encara que solguin gastar unes pretensions que voregen l’exageració. La majoria de vocables anglesos que empren té fàcil equivalent tant en català com en castellà. Així, “pop up store” = “botiga efímera”, “clutch” = “bolso (o bossa) de mà”; “cool” = “modern” (no confondre amb “cul”); “vintage” = utensilis i ornamentacions que empraven els teus pares quan eres petit o no havies nascut encara; “It Girl” = “nena que ara està de moda, encara que no se li conegui ni ofici ni benefici” (reconec que en els dos darrers casos l’anglicisme és molt més econòmic).
Tot el que té a veure amb la vida social més irracional també és terreny abonat per l’ús indiscriminat de la llengua de Jane Austen. Es tracta de casos com el de “tabloides” = “premsa sensacionalista”; “baby celebrities” = “nadó fill de famosos” o l’horrorós “socialite” (persona habitual als saraus) que un francòfil despistat ha convertit en “socialité”, que sona a mútua. I no us dic res de les pàgines de gastronomia on ara la gent a qui l’interessen les coses del menjar s’han de dir “foodies” i la pitança que es consumeix al carrer ha esdevingut “street food”. Fa una setmana llegia ara no recordo on sobre una botiga de cafès on es podien adquirir fins a cinquanta “blends” diferents. La notícia afegia entre parèntesi que “blends” volia dir “mescles”, per si encara algú s’entestava a no entendre la “lingua franca” que enterrarà tots els nostres llatinismes.
Només per pur masoquisme escullo una exclusiva recent del gran diari barceloní de capçalera, LA VANGUARDIA. La “notícia” va de Victoria Beckham, que es troba a Singapur i que és capaç d'espaterrar-se tot mirant el mòbil. El brevíssim text incorre en els següents anglicismes poc justificats: “followers” (seguidors), “stiletto” (sabates de taló d’agulla), “jumpsuit” (granota), “frizz” (rínxols) i aquest inadmissible “enfundada en un minivestido black and white”, com si el blanc i negre de tota la vida tingués data de caducitat.
De totes aquestes collonades, les que més em molesten, tenen a veure amb l’alta (o no tan alta) cultura. Molts dels redactors dels periòdics semblen ignorar que no tot el món parla en anglès i que existeixen altres llengües igualment vàlides per titular les coses i fins i tot per omplir de contingut els mencionats títols. Res no em molesta tant com llegir, per inventar-me un exemple, que Kevin Spacey acaba de dirigir un muntatge de “The Cherry Orchard” a Londres. Atès que Txékhov escrivia en rus, però que el lector estàndard de casa nostra no és fluent en ciríl·lic, no hauria sigut preferible parlar de “L’hort dels cirerers”?
El refugi més habitual de paraules escrites en anglès o d’anglicismes mal entesos són les revistes de moda, no gens casualment hàbitat natural de cervells poc privilegiats, encara que solguin gastar unes pretensions que voregen l’exageració. La majoria de vocables anglesos que empren té fàcil equivalent tant en català com en castellà. Així, “pop up store” = “botiga efímera”, “clutch” = “bolso (o bossa) de mà”; “cool” = “modern” (no confondre amb “cul”); “vintage” = utensilis i ornamentacions que empraven els teus pares quan eres petit o no havies nascut encara; “It Girl” = “nena que ara està de moda, encara que no se li conegui ni ofici ni benefici” (reconec que en els dos darrers casos l’anglicisme és molt més econòmic).
Tot el que té a veure amb la vida social més irracional també és terreny abonat per l’ús indiscriminat de la llengua de Jane Austen. Es tracta de casos com el de “tabloides” = “premsa sensacionalista”; “baby celebrities” = “nadó fill de famosos” o l’horrorós “socialite” (persona habitual als saraus) que un francòfil despistat ha convertit en “socialité”, que sona a mútua. I no us dic res de les pàgines de gastronomia on ara la gent a qui l’interessen les coses del menjar s’han de dir “foodies” i la pitança que es consumeix al carrer ha esdevingut “street food”. Fa una setmana llegia ara no recordo on sobre una botiga de cafès on es podien adquirir fins a cinquanta “blends” diferents. La notícia afegia entre parèntesi que “blends” volia dir “mescles”, per si encara algú s’entestava a no entendre la “lingua franca” que enterrarà tots els nostres llatinismes.
Només per pur masoquisme escullo una exclusiva recent del gran diari barceloní de capçalera, LA VANGUARDIA. La “notícia” va de Victoria Beckham, que es troba a Singapur i que és capaç d'espaterrar-se tot mirant el mòbil. El brevíssim text incorre en els següents anglicismes poc justificats: “followers” (seguidors), “stiletto” (sabates de taló d’agulla), “jumpsuit” (granota), “frizz” (rínxols) i aquest inadmissible “enfundada en un minivestido black and white”, com si el blanc i negre de tota la vida tingués data de caducitat.
De totes aquestes collonades, les que més em molesten, tenen a veure amb l’alta (o no tan alta) cultura. Molts dels redactors dels periòdics semblen ignorar que no tot el món parla en anglès i que existeixen altres llengües igualment vàlides per titular les coses i fins i tot per omplir de contingut els mencionats títols. Res no em molesta tant com llegir, per inventar-me un exemple, que Kevin Spacey acaba de dirigir un muntatge de “The Cherry Orchard” a Londres. Atès que Txékhov escrivia en rus, però que el lector estàndard de casa nostra no és fluent en ciríl·lic, no hauria sigut preferible parlar de “L’hort dels cirerers”?
I per passar de l’hipotètic a la realitat, aquí us enllaço una notícia recent sobre un (altre) Botín corrupte que pretenia escapar a algun paradís fiscal acompanyat d’una pintura de Picasso. La pintura, tal com descriu la notícia, es diu “Head of a Young Woman”. L’any 1906 Pablo l’hagués pogut titular “Tête d’une jeune femme”, “Cabeza de joven” o, en un cas extrem, “Cap de jove”; però no hagués emprat mai de la vida l’anglès.
De torna, aprofitant que el Pisuerga passa per… per on li ve de gust passar al Pisuerga, vegeu la imatge de dalt que ha provocat la premsa britànica a fer escarni del puritanisme de la Fox americana, que ha esborrat mugrons a dojo (però no el cul que també s’hi albira) per donar la notícia del rècord en la subhasta del quadre de Picasso “Femmes d’Algier”, aquí anomenat “Women of Algiers”. Per acabar-me donant la raó.
i diu "La diseñadora está en Singapore"
ResponEliminaLo del PICASSO es típicament americà, són d'un puritanisme de cagati lorito. Confeso que tabloide ho empro sovint i tens raó és 'premsa sensacionalista'
salut
Suposo que no han entrat en sa vida a un museu, vull dir els americans.
EliminaJo no sé anglès i no sóc capaç de valorar els disbarats que diuen però la veritat és que ja fa angúnia que cada dos per tres, parlin del que parlin, t'amollin una parauleta nova per tal de dir coses velles, i consti que jo era de les de passar 'directamente a l'anglès' però no d'aquesta xarona manera, la veritat.
ResponEliminaCrec que totes les llengües són prou sòlides i completes per resoldre els neologismes sense necessitat de calcar les llengües forasteres. La resta és sobretot esnobisme.
EliminaFa anys, quan jo era petita, feien coses semblants amb el francès, encara. I fins i tot en els inevitables, encara, doblatges de pelis, es feien coses més rares, com ara fer parlar als francesos de França amb la 'egue', i no pas a tots. Recordo en concret la peli de Huston Moulin Rouge, de 1952, on a la senyora de vida disbauxada la fan parlar amb accent francès, quan tot passa a França i quan la resta parla castellà normatiu.
ResponEliminaDiria que encara ho fan, especialment quan es tracta d'espies russos.
EliminaAl.ludit pel Pisuerga, puc dir que Javier Marias ha escrit aquesta setmana sobre altre aspecte de la qüestió, el bilingüisme a l'escola: "Ni bilingüe ni enseñanza"
ResponEliminahttp://elpais.com/elpais/2015/05/13/eps/1431541076_553813.html
Aquesta nit, a la radio, he sentit a un que parlava de que él "tradució" no sé quin llibre, e immediatament ha deixat anar un d'aquests anglicismes més innecessaris.
Sí, vaig llegir en Marías, que encara que sembli una altra cosa escrivia sobre aquella marcianada de fer la meitat de les assignatures en anglès.
EliminaAixí, entre nosaltres, a mi també se m'escapa de tant en tant una paraula en "estranger", que sembla que fa com llegit.
Molt encertat el teu apunt, Allau. Penso sovint en el què dius i em pregunto com no mantenen net el seu idioma, el castellà i s'entesten a fer servir l'anglès. Vull fer notar que el castellà és també el meu idioma i en tinc tanta cura com puc.
ResponEliminaTambé està mol arrelat la pronuncia pseudoanglesa de paraules d'idiomes estrangers. La ràdio n'és una prova constant. Avui he senti dir "Badveisser" i en el recent accident d'avió provocat per un copilot suïcida, vaig haver de sentir "Diuseldorf" a cada pas.
Suposo que s'ha fet sempre però ara és exagerat. Recordo quan va sortir el "compact disc" o "compas dis" i també penso en "maikel Chumaquer".
Salut Allau!
No em puc estar de tornar entrar i és que n'hi ha un que em fa molta ràbia. Es pronuncia Michel Juelbec per Michel Houellebecq.
ResponEliminaCom pots veure , com que sóc radiofònica, em crida l'atención l'spoken.
Ha, ha! No la coneixia, però és fenomenal.
Elimina