Ja he parlat en aquesta pàgina de la bona impressió que a casa ens va causar la primera temporada de “The Good Wife”. Vam reincidir i tot just ens hem cruspit la quarta temporada. Crec que és mereix un breu comentari, perquè si les tres primeres ens van semblar bones, aquesta només es pot qualificar d’excel·lent, amb vint-i-dos capítols que no mostren ni un sol moment de defallença, el que ja és difícil i del tot insòlit en títols de tal durada. No és que aquesta temporada presenti cap novetat respecte les anteriors, només es limita a emprar els mateixos recursos que tant bé li havien funcionat abans, però amb un plus de saviesa en les mescles.
De fet, els protagonistes no han variat des del primer dia: Alicia, el seu marit, els seus fills i la sogra, Will i Diane, Cary i Kalinda, i Eli Gold. I els conflictes entre ells també tenen un aire ben conegut. Alicia es debat entre tornar al llit conjugal o refrescar l’aventura amb Will, mentre que Peter (una mica a la manera de «House of Cards») cada temporada apunta una mica més amunt a l’escalafó polític (ara vol ser governador d’Illinois). El bufet, com sempre, està en crisi, hi ha acomiadaments, promocions, secretàries revoltades i alguna punyalada per l’esquena. Com a limitada novetat, una subtrama implica el violent marit de Kalinda, però potser és el que menys m’ha interessat de tota la temporada. Reapareixen la majoria de secundaris que tant hem après a estimar, des del jutge enrotllat que fa Dennis O’Hare, la repel·lent advocada de Mamie Gummer, l’odiosa professional amb nadó de Martha Plimpton, el manipulador advocat de Michael J. Fox, el milionari pervers Dylan Baker, fins la menció especial a la deliciosa i excèntrica Elsbeth Tascioni de Carrie Preston (que li va fer guanyar un Emmy a l’actriu). S’incorporen amb una certa continuïtat actors de la talla de Nathan Lane, Brian Dennehy, Kyle MacLachlan, Maura Tierney, Mathew Perry o Amanda Peet; i apareix per fi la mare d’Alicia, una divertida (i recautxutada) Stockard Channing (ai President Bartlet, on hem anat a parar!).
La fórmula de «The Good Wife» es diria que és fàcil de copiar al laboratori: cada capítol centrat en un cas legal, una trama política paral·lela, unes gotes de tensió laboral i una mica de conflicte humà entre els protagonistes. Res que no s’hagi fet abans una pila de vegades. Però resulta que els casos són veritablement intrigants i afecten parcel·les importants de la nostra experiència quotidiana, que les seves idiosincràsies legals sempre sorprenen i que es solen resoldre de la forma que menys t’esperes. Resulta que tot el que envolta la trama d’advocats, el farciment que en diríem, s’utilitza amb extrema economia i amb una gran intel·ligència, de manera que l’espectador sempre es queda amb ganes de més. Ni un sol dels seus ingredients d’èxit s’explota més del necessari: per a la sèrie, menys és més. «The Good Wife» no aspira a ser una sèrie de culte, sinó un bon entreteniment comercial, per això no engavanya amb les seves pretensions (no em puc treure del cap «True Detective», temporada u); per això és lleugera, inesperada, divertida i sexy.
Recomanada vivament a tothom a qui no l’importi el que diran i s'ho vulgui passar bé.
De fet, els protagonistes no han variat des del primer dia: Alicia, el seu marit, els seus fills i la sogra, Will i Diane, Cary i Kalinda, i Eli Gold. I els conflictes entre ells també tenen un aire ben conegut. Alicia es debat entre tornar al llit conjugal o refrescar l’aventura amb Will, mentre que Peter (una mica a la manera de «House of Cards») cada temporada apunta una mica més amunt a l’escalafó polític (ara vol ser governador d’Illinois). El bufet, com sempre, està en crisi, hi ha acomiadaments, promocions, secretàries revoltades i alguna punyalada per l’esquena. Com a limitada novetat, una subtrama implica el violent marit de Kalinda, però potser és el que menys m’ha interessat de tota la temporada. Reapareixen la majoria de secundaris que tant hem après a estimar, des del jutge enrotllat que fa Dennis O’Hare, la repel·lent advocada de Mamie Gummer, l’odiosa professional amb nadó de Martha Plimpton, el manipulador advocat de Michael J. Fox, el milionari pervers Dylan Baker, fins la menció especial a la deliciosa i excèntrica Elsbeth Tascioni de Carrie Preston (que li va fer guanyar un Emmy a l’actriu). S’incorporen amb una certa continuïtat actors de la talla de Nathan Lane, Brian Dennehy, Kyle MacLachlan, Maura Tierney, Mathew Perry o Amanda Peet; i apareix per fi la mare d’Alicia, una divertida (i recautxutada) Stockard Channing (ai President Bartlet, on hem anat a parar!).
La fórmula de «The Good Wife» es diria que és fàcil de copiar al laboratori: cada capítol centrat en un cas legal, una trama política paral·lela, unes gotes de tensió laboral i una mica de conflicte humà entre els protagonistes. Res que no s’hagi fet abans una pila de vegades. Però resulta que els casos són veritablement intrigants i afecten parcel·les importants de la nostra experiència quotidiana, que les seves idiosincràsies legals sempre sorprenen i que es solen resoldre de la forma que menys t’esperes. Resulta que tot el que envolta la trama d’advocats, el farciment que en diríem, s’utilitza amb extrema economia i amb una gran intel·ligència, de manera que l’espectador sempre es queda amb ganes de més. Ni un sol dels seus ingredients d’èxit s’explota més del necessari: per a la sèrie, menys és més. «The Good Wife» no aspira a ser una sèrie de culte, sinó un bon entreteniment comercial, per això no engavanya amb les seves pretensions (no em puc treure del cap «True Detective», temporada u); per això és lleugera, inesperada, divertida i sexy.
Recomanada vivament a tothom a qui no l’importi el que diran i s'ho vulgui passar bé.
Tot just estic començant la quarta i he llegit el post amb por d'espoilers però m'he arriscat.
ResponEliminaElsbeth Tascioni es la última incorporació entre els secundaris estimats però per mi potser és la segona millor (per sota en Fox)
Et veig molt traumatitzat amb True Detective, jo també la considero molt sobrevalorada però ja tinc el trauma superat, en especial quan vaig saber que la segona temporada era dolenta i em podria estalviar de veure-la.
Espero que t'ho passis tan bé com jo. Té un nivellàs.
EliminaI no és que estigui traumatitzat per True Detective, però no suporto que parlin d'obra mestra (per la primera temporada, s'entén).
Ja saps, Allau que sempre et tinc en compte així que intentaré fer-me amb aquesta serie, d'altra banda, tan famosa per bé.
ResponEliminaQuant a "True Detective" penso que la primera temporada és acceptable, que la relació de tortuosa amistat entre el protagonistes està ben treballada i que Mathew McCon... és un actor afectat que constantment imita a Paul Newman. Pizzolatto es va deixar portar per un èxit exagerat i també, per l'èxist just, de la seva estupenda novel·la "Galveston".
No sé, Glòria, també he sentit dir coses no gaire boniques d'aquest "Galveston". Per si de cas, no m'hi acostaré.
EliminaPel que vaig veure hi havia molts fans de True Detective que no parlaven bé de Galveston perquè pensaven que la novel·la s'assemblaria molt més a la sèrie. Jo no he vist True Detective i Galveston em va agradar.
EliminaEt crec, però de totes maneres no ho intentaré.
EliminaAquest estiu he fet un sprint i m'he polit les tres primeres, vaig començar la quarta però l'he pausada, descansant una mica per agafar-la amb ganes, i més que en fas venir.
ResponEliminaA mi l'únic que em grinyola és que se'n surtin tant bé de tots els casos, i per acabar-ho d'adobar estiguin en crisi. Però aquest fet també ha donat molt de joc, així que tampoc em posaré pelma amb el tema.
Els secundaris, genials, me'ls estimo tots!
Algunes vegades perden un cas, però de totes maneres com són els bons... I sí, potser és convenient prendre un respir de tant en tant, que les temporades són molt llargues.
Elimina