divendres, 20 de maig del 2016

Notícia del tele-notícies

Si et va agradar «The West Wing», era inevitable tastar «The Newsroom» encara que ja m’havien arribat veus que no era el fill més inspirat d’Aaron Sorkin. Prova del seu relatiu fracàs és la durada progressivament minvant de les seves tres temporades (10, 9 i 6 episodis respectivament). El show se centra en les bregues i treballs de l’equip d’informatius de la fictícia cadena Atlantis Cable News (ACN) amb seu a Nova York. El protagonista de «The Newsroom» és Will McAvoy (Jeff Daniels) el presentador estrella dels tele-notícies de la casa, carismàtic i dialècticament brillant, com la majoria dels personatges escrits per Sorkin. Al seu voltant, periodistes, productors, media managers, becaris, propietaris de la cadena, intenten pintar un escenari realista sobre com es fabriquen els noticiaris televisius; encara que tot acabi resultant massa brillant per poder-t’ho creure.

Cadascuna de les temporades funciona de manera diferent. A la primera cada capítol gira sobre una notícia extreta del món real (la crisi nuclear a Fukushima, l’assassinat d’Ossama Bin Laden, la deposició del president egipci…) i sobre els dilemes periodístics que suposa la presentació de la informació a partir de dades incompletes. En aquests casos, l’espectador coneixedor de la notícia disposa de més dades que els propis personatges, amb el que és conscient dels perills en el quals poden caure per ignorància. Es crea una tensió interessant, encara que el suspens decau, com passa amb el final de temporada centrat en unes eleccions americanes que tots ja sabem que va guanyar Obama.

La segona temporada abasta un sol arc argumental principal que ens és presentat «in media res» i del que trigarem alguns capítols a treure l’aigua clara. La cosa va de la presumpta utilització d’armes químiques a l’Afganistan per part de l’exèrcit dels Estats Units, una notícia de conseqüències tan tremendes que abans d’emetre-la es busquen fins a set o vuit confirmacions de fonts diferents. Estic segur que cap mitjà informatiu requeriria tantes proves per donar per bona una notícia; però a l’univers de Sorkin els professionals —siguin periodistes o presidents dels Estats Units—representen una mena d’ideal platònic de les bones pràctiques. La temporada té, entre d’altres, una subtrama absolutament fora de lloc sobre una malaurada expedició a l’Àfrica. També hi figura el moviment «Occupy Wall Street».

La tercera temporada intenta concloure la sèrie de la forma més convencional possible (matant un dels personatges principals i deixant la resta ben aparellats i amb un futur professional brillant). Val la pena per la forma com critica aquest nou «periodisme» dut a terme per la gent del carrer, convertits en «paparazzi» sense sou, pels «hackers» vindicatius (a la manera de Snowden) i pel control de qualitat mesurat en el volum de «tweets» en circulació.

Sí, «The Newsroom» corre sovint el perill de voler sermonejar l’espectador, sobretot l’espectador americà. A Sorkin li costa mossegar-se la llengua, i de vegades més que guions li surten editorials. El seu Will McAvoy, un republicà de soca-rel disposat a denunciar l’irracionalisme intern del seu propi partit, frega la pura inversemblança i s’aguanta sobretot perquè Jeff Daniels és un actor suprem (i molt proper) que mereixia més sort a la vida. Sempre ens quedaran les seves memorables intervencions a «La Rosa Púrpura del Cairo», «Something Wild» o «The Squid and the Whale».

Típicament en un Sorkin, la versió subtitulada pot produir mal de cap terminal, tal és la quantitat de frases que s’intercanvien els personatges. Menys típics en ell són els tocs de comèdia beneita, vorejant la «sitcom» amb gags físics de caigudes i topades amb portes de vidre, o les situacions de tensió sexual no resolta (de les que aquí n’arribem a comptabilitzar fins a tres).

Deixant de banda en Daniels, la resta de l’elenc sovint frega l’excel·lència. Emily Mortimer, britànica i un punt neuròtica, fa un perfecte complement/antagonista per a en McAvoy. Charlie Skinner (Sam Waterston) representa la figura paterna que tots necessitàvem des del bressol. I amb dones com Jane Fonda (Leona Lansing) o Marcia Gay Harden (Rebecca Halliday) omplim la quota de fèmines dominants de la televisió moderna. Lamento dir que la Maggie Jordan de l’Alison Pill semblava més divertida quan la vam comprar (a la primera temporada). Després s’esgarrià.

Malgrat el que he dit fins ara, o a causa del que he dit fins ara, «The Newsroom» és un poney guanyador. Aconsellable per a qualsevol mena d’espectadors a qui no espanti la xerrameca contínua.

6 comentaris:

  1. El Sorkin sempre sermoneja, però el ritme de Newsroom era impagable. Diàlegs brillants com mai i personatges entranyables, encara que a vegades arquetípics. Hauria d'haver durat un parell de temporades més, almenys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, jo j'hauria firmat per un parell de temporades més amb l'esperança que (ara que ja estan tots ben aparellats) els embolics amorosos perdessin importància.

      Elimina
  2. Jo l'he gaudida molt malgrat perdre'm sovint. Com diu el Salvador, el ritme era frenètic, però t'absorbia de tal manera que et feia viure dins la redacció. Quan s'acaben aquesta mena de sèries, les trobes a faltar. Es produeix un buit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, alguns capítols posen a prova les teves dots de comprensió; sort que predomina el que s'entén.

      Elimina
  3. La segona temporada per mi es la pitjor, entre la trama d’Àfrica que només aconsegueix que odiï encara més la noieta rossa, la broma aquella del vídeo manipulat burdament que canta d’una hora lluny i que ningú es dona compte fins que es tard, això per no parlar de les trames amoroses que sempre em sobren totalment. Per a més informació detallada sobre la meva opinió de la sèrie 1897, 2153 i 2156. Si ho llegeixes veuràs com a grans trets coincidim bastant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, un cop vistes les temporades ja vaig revisar els teus apunts i coincidim força encara que jo suporto millor les trames amoroses que tu.

      Elimina