El Víctor Català contemporani en el que estava pensant, era inútil esperar que el coneguessin aquell trio d’atabalats que em mig seguien, però el lector atent sap de sobres de qui estic parlant, perquè està acostumat a trobar-se’l fins a la sopa.
Improviso un petit dossier informatiu, pels que visquin encara a la inòpia. Víctor Català, periodista de llarga trajectòria, malgrat la seva sempiterna edat de «jove promesa». Està vivint el seu gran moment d’ençà l’any 2007, quan esdevingué d’un dia per l’altre el director d’«El Eco Literal», el diari de més tirada (i, per tant, el més influent) dels que s’editen i es desediten a Catalunya (Barcelona). L’omnipresent (Víctor) Català, «catalán del año» segons «El Periódico» el 2010, i Creu de Sant Jordi el 2018, és considerat com un dels grans creadors d’opinió del regne (i també de la futura república). Tots l’heu vist vespre rere vespre a Can Cuní, parlant amb autoritat de tota mena de qüestions, des de l’alternativa als tampons menstruals, fins a la protecció del linx ibèric, passant per la semiòtica de l’autèntica paella valenciana.
Però la seva influència va molt més enllà; perquè apart de disposar d’editorial periodístic (per dret de cuixa) i de columna fixa al diari que ell mateix dirigeix, també li permeten intervencions esporàdiques a un setmanari «amic» i en una cadena televisiva, encara més «amiga», d’àmbit feliçment estatal. No diré res, perquè se sobreentén, dels seus comptes de Twitter i d’Instagram, tots dos entre els més seguits en els satèl·lits que giren entorn de Barcelona. Per si això fos poc, aquest avatar de Víctor Català guanya Jocs Florals i premis de novel·la Prudenci Bertrana quan s’ho proposa i representa el cas més conspicu de polígraf català del segle XXI.
Dit tot això, que ja és molt, s’entendrà que no em pogués creure que aquest mateix Víctor Català del que estic escrivint es trobés en estat captiu a les entranyes de la Casa de l’Alemany, víctima d’una substitució digna d’«El presoner de Zenda». El personatge és massa conegut, gràcies a la seva contínua ubiqüitat, com per permetre imitacions barates. Sense ser seguidor seu, juraria que l’havia vist en dues o tres ocasions durant la darrera setmana. Sempre a través de les petites pantalles. Sempre sense aixecar cap sospita.
Per altra banda, ni en Toni, ni en Casimir, ni tan sols l’Edi (malgrat el seu evident pesquis) eren capaços d’inventar-se una història tan forassenyada. Per tant, només hi havia dues opcions: o bé la Caterina Albert ens estava enviant «post its» grocs des de l’ultratomba, o bé algú estava invocant el nom del super-periodista en va, segurament amb intencions difamants.
El meu primer impuls fou el de convocar una «razzia» al soterrani de la Casa de l’Alemany. Després vaig recordar que no era jo el cap de la policia local i vaig decidir convidar els meus tres col·legues a fer unes cerveses a Villa Florita mentre discutíem la següent jugada.
Improviso un petit dossier informatiu, pels que visquin encara a la inòpia. Víctor Català, periodista de llarga trajectòria, malgrat la seva sempiterna edat de «jove promesa». Està vivint el seu gran moment d’ençà l’any 2007, quan esdevingué d’un dia per l’altre el director d’«El Eco Literal», el diari de més tirada (i, per tant, el més influent) dels que s’editen i es desediten a Catalunya (Barcelona). L’omnipresent (Víctor) Català, «catalán del año» segons «El Periódico» el 2010, i Creu de Sant Jordi el 2018, és considerat com un dels grans creadors d’opinió del regne (i també de la futura república). Tots l’heu vist vespre rere vespre a Can Cuní, parlant amb autoritat de tota mena de qüestions, des de l’alternativa als tampons menstruals, fins a la protecció del linx ibèric, passant per la semiòtica de l’autèntica paella valenciana.
Però la seva influència va molt més enllà; perquè apart de disposar d’editorial periodístic (per dret de cuixa) i de columna fixa al diari que ell mateix dirigeix, també li permeten intervencions esporàdiques a un setmanari «amic» i en una cadena televisiva, encara més «amiga», d’àmbit feliçment estatal. No diré res, perquè se sobreentén, dels seus comptes de Twitter i d’Instagram, tots dos entre els més seguits en els satèl·lits que giren entorn de Barcelona. Per si això fos poc, aquest avatar de Víctor Català guanya Jocs Florals i premis de novel·la Prudenci Bertrana quan s’ho proposa i representa el cas més conspicu de polígraf català del segle XXI.
Dit tot això, que ja és molt, s’entendrà que no em pogués creure que aquest mateix Víctor Català del que estic escrivint es trobés en estat captiu a les entranyes de la Casa de l’Alemany, víctima d’una substitució digna d’«El presoner de Zenda». El personatge és massa conegut, gràcies a la seva contínua ubiqüitat, com per permetre imitacions barates. Sense ser seguidor seu, juraria que l’havia vist en dues o tres ocasions durant la darrera setmana. Sempre a través de les petites pantalles. Sempre sense aixecar cap sospita.
Per altra banda, ni en Toni, ni en Casimir, ni tan sols l’Edi (malgrat el seu evident pesquis) eren capaços d’inventar-se una història tan forassenyada. Per tant, només hi havia dues opcions: o bé la Caterina Albert ens estava enviant «post its» grocs des de l’ultratomba, o bé algú estava invocant el nom del super-periodista en va, segurament amb intencions difamants.
El meu primer impuls fou el de convocar una «razzia» al soterrani de la Casa de l’Alemany. Després vaig recordar que no era jo el cap de la policia local i vaig decidir convidar els meus tres col·legues a fer unes cerveses a Villa Florita mentre discutíem la següent jugada.
i quin estrès! voto per la Cateria Albert enviant postits grocs des de l'ultratomba, seria infinitament més interessant. I com què no crec en el més enllà, la Víctor Català hauria de ser com un Phantom emmascarada dalt de l'ermita de sant Ponç batallant infinitament contra l'Ànima ... taratatá tatááá ... perdó, m'he animat :)
ResponEliminaAixò ho hauries d'escriure :)
Elimina