Bala perduda

De forma totalment fortuïta vaig agafar-lo de la biblioteca només perquè el nom de l’autor, Alberto Fuguet, creia que em sonava. Xilè de l’any 1964, va resultar. El llibre: «Missing (una investigación)» (Alfaguara, 2011), malgrat la referència al film de Costa-Gavras i la nacionalitat de l’escriptor, no té res a veure amb els desapareguts polítics de la dictadura de Pinochet, sinó que es tracta d’un assumpte estrictament familiar i, a sobre, una autoficció, amb tots els perills que això comporta. Ja avanço que en la meva opinió Fuguet se’n surt amb nota.

Els Fuguet, una família xilena d’origen català, havien conegut el temps de les vaques grasses, fins que en girar-se’ls-hi les tornes hagueren d’emigrar a Califòrnia. A l’edat de deu anys l’autor retornà a Santiago amb els seus pares, tot i que finalment, mitjançant divorci, el pare se’n tornà a Califòrnia per acompanyar avis i oncles i crear una família nova. Dins d’aquesta particular situació de parentela dividida, destaca la figura de l’oncle Carlos Fuguet, l’ovella negra del clan. Bohemi, músic ocasional, petit delinqüent amb alguna estada penitenciària al seu currículum, Carlos talla la relació amb la família després d’una discussió especialment agra amb el patriarca. Passen quinze anys i ningú sembla preocupat sobre el destí final del desaparegut. Només el seu nebot Alberto, a qui sobta el desinterès dels seus parents, decideix posar fil a l’agulla i contracta un detectiu perquè investigui si Carlos és viu o mort.

Amb aquest inici, jo ja em temia un d’aquells exercicis de pentinar el gat tan característics de l’autoficció, en el qual s’esmercen moltes perquisicions circulars i molta reflexió literària, per no arribar a cap resultat pràctic. Quina sorpresa doncs que a les poques pàgines ja havien trobat l’oncle perdut i que aquest no podia al·legar cap circumstància dramàtica per justificar el seu mutis. A partir d’aquí s’inicia un relat a diverses bandes on es tracta la particular toxicitat d’algunes relacions familiars i s’aprofundeix en com s’estableixen les lleialtats a l’interior de la tribu.

Fuguet s’ocupa de les relacions (pèssimes) que manté amb el seu avi i les inexistents que manté amb el seu pare, mentre es pregunta quin dret té a fer literatura de les misèries familiars. La conclusió que li fa superar tots els escrúpols és que no hi ha veritable literatura si no s’aconsegueix afectar la realitat (encara que sigui per bé). Però Alberto Fuguet no és ni molt menys el centre de la trama, que dóna tot el protagonisme a l’oncle perdut i retrobat fins al punt d’oferir-li la paraula i permetre-li un llarg monòleg en prosa formatejada com a vers lliure:

antes de ella,
entre ella y la otra,
entre barbara y suzette,
estuve dando vueltas,
viviendo el fin de los sesenta,
casi como si supiera que los sesenta
iban a ser luego los sesenta.
experimentando,
drogándome un poco,
tomando su resto,
mirando cómo todo ardía,
cómo mataban gentre,
cómo los estados unidos se desangraba,
cómo los hippies se tomaban la calle,
todos paranoicos con charles manson.
vivía en elei,
en hollywood, primero,
en otro hotel,
de losers,
decrépito.
pasaba mis días comiendo
en las delis judías
de la calle fairfax,
comiendo sandwiches de lengua
porque me acordaba de chile.

L’oncle Carlos persegueix el somni americà, de fracàs en fracàs, sempre perseverant, fins arribar a una vellesa que podria semblar patètica. Alberto Fuguet està a punt d’aparcar el projecte, inquiet davant de l’exhibició dels draps bruts familiars, fins que s’adona que potser la plenitud vital pel seu oncle consisteix precisament en esdevenir el protagonista literari de la seva pròpia història.

Un llibre colpidor i apassionant, on l’artifici s’utilitza només en dosis mínimes. Recomanat (molt).