El grup mediàtic, l’ensenya més important del qual era l’«Eco Literal», ocupava un edifici singular i nou de trinca al cor del districte 22@. El propòsit més evident de les seves vint-i-cinc plantes era el d’impressionar al passejant casual i el d’aclaparar tot aquell que pretengués establir algun tracte amb l’empresa, com era el meu cas. Ja era conscient que presentar-me a les portes de la companyia sense haver concertat una cita prèvia m’exposava a un possible desengany; però em veia incapaç d’explicar per telèfon el motiu del meu interès per entrevistar-me amb el director de l’Eco.
Com podia haver esperat, el vestíbul era una obra mestra de fatxenderia desvergonyida amb voltes cristal·lines que emetien reflexos desconcertants a deu metres sobre el meu cap. Al bell mig d’aquella catedral tecnològica, la tauleta de recepció apareixia francament modesta, tot i que no podia ocultar les insalvables barreres que impedien el pas a tots aquells que no vinguessin munits del salconduit reglamentari. Allà on hauria semblat adequada la presència d’una atractiva recepcionista, hi havia un malcarat d’uniforme.
—Sí? —va preguntar sense eloqüència.
—Venia a veure el senyor Català, Víctor Català.
—Nom?
Li vaig donar el meu nom esportivament, tot i que sabia que només significaria una demora innecessària. Va consultar llargament la seva pantalla: es notava que no era expert en tasques administratives i ofimàtiques.
—No cal que busqui, no em trobarà. No tenia cita, però m’agradaria saber què cal fer per tenir una xerrada amb el senyor Català.
—Oh, això s’hauria d’entendre amb la seva secretària. Li passaré el correu electrònic. Esperi que el busco.
Vaig esperar pacientment durant més de cinc minuts, mentre calibrava la possibilitat d’entendre’m de forma amena amb la secretària d’algun quefe. A la fi el paramilitar m’allargà un post-it que contenia una arrova (i altres lletres).
Vaig escriure un correu sol·lícit aquell mateix vespre. No vaig obtenir resposta durant les dues setmanes següents. Potser m’havia expressat de forma vaga. Vaig insistir amb la secretària, aquella gossa Cèrber de llegendària impermeabilitat. Vaig utilitzar les paraules màgiques, «Joan Pujades», el nom de l’escriptor desaparegut tres anys enrere. Cap resultat: semblava que el silenci s’empassaria tots els meus esforços.
Llavors un dimecres vaig rebre una trucada de l’Eunice Pujades (amb qui he de confessar que no havia mantingut tot el contacte promès de bon antuvi).
—Miquel, deixa-ho córrer tot. Tema solucionat! —va anunciar-me joiosa, sense que jo tingués del tot clar quin era el «tema». Va fer-me ràbia que minimitzés frívolament problemes que m’havien mantingut ocupat durant tants capítols. Vaig exigir-li una trobada cara a cara, de la qual s’ocuparà el proper (i últim) episodi.
Com podia haver esperat, el vestíbul era una obra mestra de fatxenderia desvergonyida amb voltes cristal·lines que emetien reflexos desconcertants a deu metres sobre el meu cap. Al bell mig d’aquella catedral tecnològica, la tauleta de recepció apareixia francament modesta, tot i que no podia ocultar les insalvables barreres que impedien el pas a tots aquells que no vinguessin munits del salconduit reglamentari. Allà on hauria semblat adequada la presència d’una atractiva recepcionista, hi havia un malcarat d’uniforme.
—Sí? —va preguntar sense eloqüència.
—Venia a veure el senyor Català, Víctor Català.
—Nom?
Li vaig donar el meu nom esportivament, tot i que sabia que només significaria una demora innecessària. Va consultar llargament la seva pantalla: es notava que no era expert en tasques administratives i ofimàtiques.
—No cal que busqui, no em trobarà. No tenia cita, però m’agradaria saber què cal fer per tenir una xerrada amb el senyor Català.
—Oh, això s’hauria d’entendre amb la seva secretària. Li passaré el correu electrònic. Esperi que el busco.
Vaig esperar pacientment durant més de cinc minuts, mentre calibrava la possibilitat d’entendre’m de forma amena amb la secretària d’algun quefe. A la fi el paramilitar m’allargà un post-it que contenia una arrova (i altres lletres).
Vaig escriure un correu sol·lícit aquell mateix vespre. No vaig obtenir resposta durant les dues setmanes següents. Potser m’havia expressat de forma vaga. Vaig insistir amb la secretària, aquella gossa Cèrber de llegendària impermeabilitat. Vaig utilitzar les paraules màgiques, «Joan Pujades», el nom de l’escriptor desaparegut tres anys enrere. Cap resultat: semblava que el silenci s’empassaria tots els meus esforços.
Llavors un dimecres vaig rebre una trucada de l’Eunice Pujades (amb qui he de confessar que no havia mantingut tot el contacte promès de bon antuvi).
—Miquel, deixa-ho córrer tot. Tema solucionat! —va anunciar-me joiosa, sense que jo tingués del tot clar quin era el «tema». Va fer-me ràbia que minimitzés frívolament problemes que m’havien mantingut ocupat durant tants capítols. Vaig exigir-li una trobada cara a cara, de la qual s’ocuparà el proper (i últim) episodi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada