Estampes pulleses: Bari

La ciutat de Bari és la capital de la Pulla, la seva principal via d’introducció en el territori, gràcies sobretot a la presència del seu aeroport més important, anomenat Karol Wojtyła per l’única raó que a Itàlia quasi tothom és més papista que el papa. Deixant de banda aquest detall de mal gust, Bari és una ciutat absolutament recomanable i d’un encant difícil de definir (que sempre és el millor dels encants).

Pel passavolant només hi ha dos barris de veritable interès. El segon en l’escala d’interès és l’eixample quadriculat del segle XIX, anomenat «borgo murattiano» perquè el seu instigador (tot i que mai no veié ni una sola parcel·la urbanitzada) fou Joaquim Murat, el cunyat de Napoleó. Aquesta zona conté alguns convencionals edificis burgesos, dos o tres teatres d’absoluta opulència i una mica d’estèril arquitectura feixista als seus marges, especialment al «lungomare» Nazario Sauro.

De molt més interès resulta Bari Vecchia, l’antic rovell de l’ou urbà, envoltat de mar Adriàtic pertot arreu. Conté alguns edificis notables, com la catedral de San Sabino, que serà el primer exemple de romànic pullès que coneixerem: obra austera i grandiosa a la vegada, ben poc a veure amb el nostre humil romànic pirinenc. Presenta una rosassa tan simple i preciosa com un tall de taronja i una cripta plena de misteris i de mosaics romans (de fet, tota la Pulla és conreu de cultes subterranis).

Encara més rellevant serà la basílica de San Nicola, un altre exemple de romànic pullès, estèticament intercanviable amb la catedral, però que marca tota la diferència gràcies al seu sant titular. Tot començà quan una colla de seixanta-dos mariners locals segrestaren les despulles de Sant Nicolau que es trobaven a la ciutat de Myra a l’Àsia Menor. Un cop aconseguides les relíquies, no s’estalviaren mitjans per construir una basílica d’austeritat romànica i de magnificència bizantina a la vegada.

Resulta però que Sant Nicolau de Myra és un dels sants més rellevants dels cristians ortodoxos, especialment dels fidels de l’església ortodoxa russa. Això ha propiciat que, d’ençà la caiguda del Teló d’Acer, Bari s’hagi omplert de peregrins ex-soviètics que assisteixen diàriament als oficis ortodoxes que es produeixen a la cripta de la basílica. Des del costat més espiritual, es pot considerar un exemple d’ecumenisme en el qual orient i occident coincideixen en un culte comú. Vist des del pragmatisme, les despulles de Sant Nicolau constitueixen una saludable font de divises; no us estranyarà doncs que la pobra gent de Myra reclami la devolució de la carronya sagrada.

Tret d’aquest parell de peces dignes de «mérite le détour», Bari Vecchia compta amb un castell anodí, incomptables esglésies menors, i dues places marineres on ve de gust prendre la fresca. Però el seu atractiu principal són els carrerons anònims, el laberint de patis, els arcs, les capelles il·luminades enmig de la paret, els culs de sac on a penes hi pot circular una motocicleta. Durant la cremor del dia canicular, pots trobar-te un home vell reparant una xarxa malmesa, un calaix de tomates posades a assecar o un grup de senyores manufacturant «orecchiette», la pasta local per antonomàsia (un disc flonjo que, per la simple pressió del polze, esdevé l’orelleta que dèiem).

Quan arriba la nit, els nens es tornen més impertinents que mai, amb el seu joc de pilota de futbol. Els jubilats treuen les seves cadires plegables al carrer i et sentiries com un autèntic miserable si no els saludessis a tots i cadascun amb un amable «buona sera». Tractant-se d’una ciutat de 300.000 habitants, aquestes intimitats no tenen preu.

Una darrera informació rellevant: el famós cantant Nicola di Bari es diu en realitat Michele Scommegna i no és de Bari, va néixer a Zapponeta, província de Foggia. A la Pulla, això sí.