Monarquia: instruccions d’ús

El pes de la corona

Les reines a Anglaterra els hi solen sortir molt apanyades. Ja va succeir amb la imperial primera Isabel, per sempre més associada a la glòria literària de William Shakespeare. Tampoc ningú podrà negar que el segle XIX té en Victòria una de les seves grans protagonistes, ni que Isabel II duplicarà l’aposta i esdevindrà estrella amb llum pròpia tant del XX com del XXI. De Victoria i de la seva sèrie televisiva adjunta ja us en vaig parlar recentment. Després de veure la primera temporada de «The Crown», és inevitable adonar-se que aquell programa jugava a la lliga rosa de Barbara Cartland amb més fantasia que veracitat històrica.

«The Crown», en canvi, té tot un altre nivell qualitatiu; potser perquè al darrera hi ha un especialista en afers monàrquics com és Peter Morgan, guionista de la reeixida «The Queen» de Stephen Frears i autor de la peça teatral «The Audience», totes dues protagonitzades per Isabel II. En aquest cas les intencions de Morgan són molt més ambicioses, ja que pretén narrar la vida de la reina present des de la coronació fins l’actualitat amb 60 episodis repartits en 6 temporades. Amb molt bon criteri, cada dues temporades els actors protagonistes canviaran, de manera que ens estalviarem la vergonya de contemplar actors joves mal maquillats com a vells.

Des dels primers minuts de projecció hom s’adona que aquí la casa Netflix no ha escatimat els quartos: Stephen Daldry («Les hores», «Billy Elliot») dirigeix alguns episodis, l’indefugible Hans Zimmer posa la música dels títols de crèdit, la fotografia és sumptuosa o atmosfèrica (i de vegades les dues coses alhora), i el vestuari, un primor. En quant als escenaris, tot i que la majoria no són els reals, estan tan ben reproduïts que l’espectador es passa l’estona preguntant-se com els han deixat rodar al palau de Buckingham i altres indrets regis (i és que no).

Els actors, no cal dir-ho, estan tots al seu lloc precís sense ni una sola nota discordant. Claire Foy, absoluta protagonista, reprodueix molt bé l’aparença fràgil i el caràcter sec i resolutiu que se li suposa a la monarca. Encara que, també s’ha de dir, és molt més atractiva que la seva contrapart real (defecte o virtut que comparteixen la majoria de personatges). John Lithgow ha rebut tota mena d’elogis per la seva versió de Winston Churchill. El personatge és un bombó per a qualsevol actor de caràcter (vegeu el meu apunt sobre la qüestió), i tot desconeixent les encarnacions recents de Brian Cox i Gary Oldman, el cert és que Lithgow en fa una recreació magistral.

Hi participen altres actors magnífics, com Jared Harris (fill d’en Richard) i peça clau de «Mad Men»; Jeremy Northam (sortia a alguna adaptació canònica de Jane Austen), o la veteraníssima Eileen Atkins, tota una institució; o l’Stephen Dillane de «Joc de Trons»; o fins i tot la Harriet Walter (que fa de Clementine Churchill) i que per a mi ha significat una revelació total. La vaig descobrir al film «El sentit d’un final», però és una excelsa dama del teatre amb molt extensa carrera.

Aquest espaterrant embolcall podria convèncer qualsevol espectador distret sense necessitat d’alçar una cella. Però, afortunadament, «The Crown» està escrita amb la malícia i la intel·ligència que, sense forçar les dades històriques, aconsegueix 10 episodis dramàticament rodons i també molt didàctics sobre què és una monarquia. En aquesta primera temporada es repassa l’inevitable aprenentatge de la jove reina, els problemes que comporta l’encaix del príncep consort Felip (a qui pinten més aviat poc refinat i tarambana), l’afer amorós entre l’heroi de l’aviació Peter Townsend i la princesa Margarida (l’autèntica proto-princesa del poble) o els problemes de salut de Winston Churchill.

«The Crown» ofereix luxe estètic, però també caviar pel cervell. Absolutament compatible amb una dieta republicana. Es fa inevitable pensar que donaria de si un programa similar amb els Borbons: possiblement un sainet amb perfum de sarsuela.